Sopa de ceba

Ara que s’acosta l’hivern, una recepta que s’agraeix en èpoques de fred rigorós: la sopa de ceba.

L’Avi Cassà me la va fer descobrir fa molt temps, perquè almenys un cop a l’any en mengem, i sempre em parlava del primer cop que la va tastar a Paris, al restaurant “Au pied de cochon”. Em va fer molta il·lusió celebrar els meus 31 en aquest emplaçament emulant a l’Avi.

A part del cantó sentimental, gastronòmicament parlant està boníssima!

Els ingredients necessaris per a quatre persones són els següents:

4 cebes grans

4 cullerades soperes d’oli d’oliva

40 gr. de mantega

30 gr. de farina

2 dl. de vi blanc sec

1 l. de caldo

3 rovells d’ou

1 dl. de vi de Madeira o Oporto

Pa sec

Formatge gruyère ratllat

2 dents d’all

1 manat d’herbes

Llesques de pa torrat

Sal

Es tallen les cebes a la juliana i es saltegen en una paella amb la mantega i l’oli. Es remouen durant la cocció, sempre a foc molt suau, amb una espàtula de fusta fins que estiguin daurades. S’hi aboca la farina i es remou fins que es dauri també. Es tira el vi blanc, el caldo, es salpebra, s’incorporen les dents d’all picades i les herbes. Es porta a ebullició i continua la cocció durant una hora.

Seguidament es barregen els rovell amb el vi i s’aboca poc a poc a la sopa mentre es va remenant.

S’escalfa el forn a 220 graus i es reparteix la sopa en 4 bols, s’hi posa el pa torrat i el formatge ratllat. S’introdueixen les soperes al forn, gratinant al bany maria fins que la superfície es vegi daurada i el formatge s’hagi desfet. Es serveix molt calent.

Bon profit!

Paral·lelismes

Molts anys enrere volia veure la pel·lícula El Golpe, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, però l’anhel es va anar diluint amb el temps. La setmana passada vaig trobar DVDs en oferta, entre els quals aquest film, que evidentment vaig adquirir. Em dec estar fent gran però a mi que em donin el Paul i el Robert de joves, que no pas els actors de Hollywood actuals. Mare meva!  Ai que m’estic desviant del que volia explicar...

No crec que descobreixi la sopa d’all, però per mi El Golpe, és l’antecessora de la saga de les Ocean’s, protagonitzades per George Clooney i Brad Pitt, que per cert també els salvo del Hollywood d’avui dia. M’estic tornant a despistar...

Ambdues són històries de lladres atractius, que són els bons de la pel·li, els quals planegen un robatori magistral en àmbits relacionats amb el joc. El primer cop que les veus estàs més en tensió perquè no saps què passarà, tot i que ja imagines que no pot acabar malament, i les successives vegades són un mer entreteniment que alegra la vista.

Qui no alegra la vista precisament però sí l’esperit, és Miquel del Roig. Fa anys que actua per la festa major d’Arenys, i ves per on, l’he escoltat per primer cop a Arenys de Munt. Versiona cançons, posant lletra pròpia, a l’estil de La Trinca, però només fragments, bàsicament les tornades o comunament dit “estribillos”, que és el que enganxa més. Mescla lletres de collita pròpia amb les originals, i

les barreges són sorprenents: des del Virolai al Gangnam style passant per Saturday night o Nino Bravo. Molt recomanable.

A la recerca de la cervesa perduda

Quan vaig estar a Odense, la tercera ciutat més gran de Dinamarca, amb la Monchi i la Mireia, recordo que en un pub ens vam demanar cerveses Albani, oriündes de la pròpia ciutat, recomanades per la pròpia Monchi que estava d’Erasmus sènior per terres daneses. Eren tan bones...No en vaig fer un carregament pel tema de dur ampolles a l’avió, només vaig baixar formatges, però m’he quedat amb les ganes de tornar-ne a beure.

A principis de mes, vaig llegir a La Contra de La Vanguardia una entrevista a Sven Bosch, propietari de Drunk Monk, una cerveseria situada a la Via Europa de Mataró. Era una bona oportunitat per intentar beure’m una Albani novament. Efectivament la carta de cerveses és molt extensa, i en tenen de molts països, entre ells Dinamarca, però no vaig poder satisfer el meu antull (l’altre dia vaig saber que era “antojo” en català i ho havia d’escriure com fos). No va ser greu perquè continuo amb l'esperaça, i ens vam prendre una belga i una alemanya, acompanyades d’un assortit de formatges, que es van fer dir sí senyor.

Si voleu llegir l’entrevista esmentada:

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20121102/54354748521/la-contra-sven-bosch.html
I la web de la cerveseria és:
http://www.cervezabelga.com/

Un petit oasi enmig de la voràgine

Continuant amb la nostra tònica “non stop” hem tingut caps de setmana moguts entre feina i esdeveniments familiars, però el primer cap de setmana de novembre vam fer un “stop” al camí. I molt ben assessorats ens vam dirigir cap a terres tarragonines, concretament al Mas Passamaner, situat al poble de la Selva del Camp, camí de Constantí, que té dos punts forts per nosaltres: l’spa i la cuina.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, imagineu set imatges...

 Piscina exterior que per desgràcia pel novembre millor no provar

Piscina interior d'on no ens vam moure durant dues hores,

mentida, ho vam combinar amb la sauna i els banys turcs

Tartar de salmó marinat

Crema de carbassa amb llagostins

"Solomillo" amb verdura a la tempura

Pastís de xocolata amb dues textures

 

I l'endemà un esmorzar deliciós

Aquí teniu l'enllaç:

http://www.maspassamaner.com/

Cuina japonesa

Ens encanta i afortunadament està de moda perquè es poden trobar molts restaurants japonesos arreu, excepte al Maresme, on anem bastant faltats. A veure, n’hi ha alguns, però no entrarem en el tema que de qualsevol cosa se’n diu japonès...

En destaco tres que m’agraden especialment: el “Sakura”, situat al carrer Guifré el Pilós, cantonada Avinguda de les Bases de Manresa, a la població ídem; al carrer Joan Fuster número 2 de Mataró trobareu el “Nishiki”, i per últim, al barri de Gràcia de Barcelona tenim el “Kibuka”, concretament al carrer Goya 9.

He oblidat de fer reportatges fotogràfics perquè quan tinc davant un plat de sushi, m’oblido del món, però aquí teniu els enllaços per anar fent boca:

http://mural.uv.es/pabenvi/

http://www.restaurantenishiki.com/

http://www.kibuka.com