Llarg parèntesi

Escric després d’una llarga etapa en la qual he estat prolífica, però sense publicar en aquest blog. Torno renovada, amb ganes de compartir escrits, pensaments, vivències, viatges, caminades i projectes.

Continuo doncs. Ara em podreu seguir llegint a la web www.elisabetcassa.com

Argentina a Barcelona

El viatge de noces a la Patagònia ens va fer descobrir un gran país i una gastronomia excel·lent. Com s’ho fan per coure vedella amb tanta gràcia?

Enyorant aquella carn i tenint una amiga argentina, era normal que visitéssim un restaurant argentí. L’escollit va ser Los Asadores, al carrer Príncep d’Astúries 4, de Barcelona. Ens va agradar tant el menjar com el tracte rebut. El cambrer, encantador, tenia accent argentí però resulta que és fill d’emigrants catalans, exiliats a França i Xile. Dels Estragués de Rupit de tota la vida, i de segon cognom Puigdemont, tot i que no té parentiu amb el President. Quines coses.

Ara venen els detalls gràfics, però aviso que les fotos fetes amb el mòbil i rapidet perquè hi havia gana, no són de gaire qualitat, però ja us podeu fer una idea:

Crestes

Malambre

Graellada

Crep de dulce de leche

Torna Bola de drac

No em refereixo a una enèsima reposició de la famosa sèrie japonesa dels 90, sinó al seu esperit, present al restaurant Mutenroshi del barri de Gràcia, a Barcelona.

El nom, les cartes, les figuretes de decoració que emulen diversos personatges...però Mutenroshi és molt més. Trobem el menú diari a un preu força competitiu, bon servei i un ramen deliciós.

Cap al carrer Sant Agustí 10 falta gent ;-)

Més consol hivernal...

En l’anterior post us parlava de fins a quin punt ens sentim orfes quan tanquen les guinguetes estivals, i de la Casa del Mar com a refugi per menjar peix fins que torni la bonança. Però sense voler ens hem embrancat en un estudi gastronòmic per trobar més racons.

Un altre ferm candidat és el Caliu, a Arenys de Munt. Recomanem reservar taula i anar-hi ben d’hora, perquè l’acústica és molt deficient i es clava al cervell la xerrameca de la gent. Salvant l’inconvenient, amb poca parròquia és ideal menjar un pop a la gallega deliciós, no en va la Sonia, l'amable propietària, prové de la zona.

Boníssims també els calamars a l’andalusa.

A falta de Guingueta Vallbona, sempre tenim la Casa del Mar

A l’estiu és molt agradable sopar a les guinguetes de la platja, nosaltres som fans de la Vallbona. Però quan les tovalloles, biquinis i banyadors ja estan desats, també ve de gust menjar peixet. El lloc immillorable és la Casa del Mar, en el port d’Arenys. El tracte és molt agradable i les racions contundents, amb mitja ració de pop a la gallega i la seva “fritada” ens quedem ben a gust. 

Casa del Mar, el nostre consol fins que no torni la bonança dels llargs dies de vacances.

Calella forever: homenatge als meus tiets avis i apologia de l’amistat

Un dels records més bonics de la meva infantesa són els tres dies estivals que passava cada any a Calella de Palafrugell, en el petit apartament del meus tiets avis, el Tiet Pere i la Tieta Montse. M’encantava estar amb ells, eren molt divertits i ens fèiem un fart de riure.

Les rutines eren perfectes. No matinàvem precisament, i amb el tiet Pere anàvem a comprar l’esmorzar. Jo menjava un dònut de xocolata i un Cacaolat (que consti que no em paguen per fer promoció, i que en aquella època no havia de vigilar si m’engreixava). Després, diari en mà, decidíem què fer a la tarda-vespre.

Mentre la tieta deixava el dinar a punt, jo ja em remullava a les piscines dels blocs d'apartaments, tant podia estar a la petita piscina en forma de mongeta seca com a la gran i fonda. Aleshores marxàvem a la platja.

En tornar tornava a fer un capbussó ràpid a la piscina, i a dinar. No faltava una sobretaula i la migdiada. Quan ens despertàvem, fèiem torns a la dutxa i agafàvem el cotxe, generalment a sentir havaneres i/o a fer un soparet a l’Arc vell de Peratallada. Cap a mitjanit a fer nones.

La Tieta Montse descansa en pau i el Tiet Pere no recorda. Us enyoro i guardo aquells dies viscuts en un racó preferent del meu cor.

M’he deixat endur per la nostàlgia abans d’explicar-vos que aquest cap de setmana he tornat a Calella, però acompanyada d’en Joan i els nostres amics de caminades i companys de vida, cap a l’apartament dels pares de la Mònica. Evidentment res a veure amb els estius de la meva infantesa, però estar envoltada de bons amics ha estat gratificant. Les rialles, les xerrades, les confidències, els dubtes, les pors. Som humans i ens fa bé compartir i sentir que ens tenim els uns als altres.

Amb tantes emocions ens havíem d’alimentar, que tots sis som de vida. Així que vam freqüentar L’enxaneta per comprar gelats, i ens vam marcar unes tapes i pinxos a Calau.

Aquí la falca publicitària sense comissió (potser que m’ho faci mirar això de fer publicitat gratuïta):

www.calaubar.com

Carrer Les voltes 2

No reserven, o vas molt d’hora o t’apunten a la llista d’espera.

Després dels anuncis, tornem a reprendre el to solemne.

Gràcies Izmet, Mònica, Pere i Pia per estar sempre aquí.

Rememorant la lluneta de mel

5 anys de casats. Ho volíem celebrar viatjant en alguna ciutat europea, però no ha estat possible. Pensàvem diverses opcions, i a l’hora de la veritat, som molt fidels quan hi ha alguna cosa que ens quadra. Per tant vam decidir tornar a Garriguella, on havíem estat per la nostra lluneta de mel de setembre, prèvia a la gran lluna Patagònica de desembre. En aquesta ocasió vam afegir una variant, com és coronar uns quants 100 cims.

El dia 9 vam anar directament cap al punt de sortida del Puig d'Esquers. Situat entre Llançà i Colera, cal desviar-se al quilòmetre 12 de la N260 on indica Sant Miquel de Colera, per aparcar al coll de Sant Miquel i fer un pim pam fins al cim. El track del Wikiloc és més útil per no desviar-se de camins fins arribar al coll que no pas per fer el cim, perquè ja es veu baixant del cotxe.

Seguint Portbou amunt, just a la frontera amb França, en el coll dels Belitres trobem el Memorial de l’exili, no el d’ara sinó el de la Guerra civil. I no aprofundeixo perquè m’indigna comprovar que la humanitat no aprèn. 2018 i exili, creació d’una nova bombolla immobiliària, corrupció, canvi climàtic. Paro que ja em vaig desfogar en un post anterior.

Com deia, cal deixar el cotxe per anar cap al Querroig. Aquí sí que es sua la samarreta, però és molt bonic i no té pèrdua, tot i que sempre ajuda tenir la referència de Sant Wikiloc.

Ja ens havíem cansat prou, era moment d’anar al jacuzzi i sopar al restaurant Aux Copains d’abord, a falta de Ca la Gina que ja no existeix. No vam poder menjar la sopa de xocolata però també ens va agradar molt.

El dia 10 vam fer un intensiu a Sant Pere de Roda. Primer vam pujar al Castell Saverdera i ens vam arribar al vèrtex geodèsic.

Després vam fer una bona visita al monestir ajudats per la detallada àudio guia, se’ns va fer l’hora de dinar, i amb molta pena vam haver de menjar allà ;-)

Seguíem amortitzant el jacuzzi i era hora de sopar. La veritat és que no teníem massa gana, però vam fer el pa amb tomàquet a la Cooperativa agrícola de Garriguella. Ens queda pendent tornar-hi amb més gana per poder aprofitar l’àpat com cal.

El dia 11 ens vam acomiadar del jacuzzi...

...i cap a Girona falta gent, per celebrar el nostre dinar aniversari de casament a l’ Índigo, en el nostre Carlemany. Ni mirem la carta, ens deixem assessorar per en Xevi. I com sempre, sublim. No calen paraules.

Molt feliços en la commemoració de les nostres bodes de fusta. Com que falta molt per les de plata, anirem festejant tots els materials que es pugui ;-)