Rememorant la lluneta de mel

5 anys de casats. Ho volíem celebrar viatjant en alguna ciutat europea, però no ha estat possible. Pensàvem diverses opcions, i a l’hora de la veritat, som molt fidels quan hi ha alguna cosa que ens quadra. Per tant vam decidir tornar a Garriguella, on havíem estat per la nostra lluneta de mel de setembre, prèvia a la gran lluna Patagònica de desembre. En aquesta ocasió vam afegir una variant, com és coronar uns quants 100 cims.

El dia 9 vam anar directament cap al punt de sortida del Puig d'Esquers. Situat entre Llançà i Colera, cal desviar-se al quilòmetre 12 de la N260 on indica Sant Miquel de Colera, per aparcar al coll de Sant Miquel i fer un pim pam fins al cim. El track del Wikiloc és més útil per no desviar-se de camins fins arribar al coll que no pas per fer el cim, perquè ja es veu baixant del cotxe.

Seguint Portbou amunt, just a la frontera amb França, en el coll dels Belitres trobem el Memorial de l’exili, no el d’ara sinó el de la Guerra civil. I no aprofundeixo perquè m’indigna comprovar que la humanitat no aprèn. 2018 i exili, creació d’una nova bombolla immobiliària, corrupció, canvi climàtic. Paro que ja em vaig desfogar en un post anterior.

Com deia, cal deixar el cotxe per anar cap al Querroig. Aquí sí que es sua la samarreta, però és molt bonic i no té pèrdua, tot i que sempre ajuda tenir la referència de Sant Wikiloc.

Ja ens havíem cansat prou, era moment d’anar al jacuzzi i sopar al restaurant Aux Copains d’abord, a falta de Ca la Gina que ja no existeix. No vam poder menjar la sopa de xocolata però també ens va agradar molt.

El dia 10 vam fer un intensiu a Sant Pere de Roda. Primer vam pujar al Castell Saverdera i ens vam arribar al vèrtex geodèsic.

Després vam fer una bona visita al monestir ajudats per la detallada àudio guia, se’ns va fer l’hora de dinar, i amb molta pena vam haver de menjar allà ;-)

Seguíem amortitzant el jacuzzi i era hora de sopar. La veritat és que no teníem massa gana, però vam fer el pa amb tomàquet a la Cooperativa agrícola de Garriguella. Ens queda pendent tornar-hi amb més gana per poder aprofitar l’àpat com cal.

El dia 11 ens vam acomiadar del jacuzzi...

...i cap a Girona falta gent, per celebrar el nostre dinar aniversari de casament a l’ Índigo, en el nostre Carlemany. Ni mirem la carta, ens deixem assessorar per en Xevi. I com sempre, sublim. No calen paraules.

Molt feliços en la commemoració de les nostres bodes de fusta. Com que falta molt per les de plata, anirem festejant tots els materials que es pugui ;-)

Teatre

L’any passat vam anar a teatre per donar un toc cultural a les nostres vides muntanyenques, i enguany hem repetit. En aquesta ocasió hem tirat també de sales a prop de casa per fugir del centralisme, i especialment per la nostra comoditat, tot sigui dit.

Setembre 2017: L’electe al Club Capitol i Don Joan al Goya.

Octubre 2017: Art al Teatre de Mataró.

Novembre 2017: La Treva al Teatre de Mataró.

Desembre 2017: Les noies de Mossbank a La Villarroel.

Totes fantàstiques, totalment recomanables. I l'experiència d'anar a teatre a prop de casa en ha plagut, així que ens hem comprat l'abonament pel Teatre Monumental de Mataró perquè la programació és interessant:

Gener 2018: Eva de T de Teatre.

Febrer 2018: Calígula 

Març 2018: Bodas de sangre

Abril 2018: Visita de la vella dama i Cyrano de Bergerac

Maig 2018: Adossats

Però Girona més

No parem i el temps vola, però si ens aturem i pensem, aleshores ens adonem que hem abandonat bons costums com per exemple anar a Girona, sopar a l’Índigo, allotjar-nos al Carlemany i esmorzar al Pati Verd. L’excusa perfecta era que no havíem celebrat com calia els nostres aniversaris.

De tant en tant és bo canviar les xiruques pels talons, i és que ens encanta caminar per la muntanya, però un cap de setmana romàntic també té els mateixos efectes beneficiosos per la ment i pel cos. En aquesta ocasió vam donar el toc cultural a l’escapada perquè vam anar a la Biblioteca de la Universitat de Girona on la Laura conduïa la visita guiada dels seus fons especials, sobretot centrada en les figures d’Aurora i Prudenci Bertrana, realment interessant. Vam agrair el petit homenatge arenyenc que ens va retre la Laura en ensenyar-nos una carta de Salvador Espriu i un àlbum de fotos amb fotografies situades al Mas Taxonera.

Definitivament, Girona ens té el cor robat.

Perú 2017

Preparar un viatge pel teu compte en un país llunyà, no és tasca fàcil, per això vam facilitar-nos l’existència fent servir un contacte del Paulo pel trekking, i allotjant-nos als mateixos hotels a Cusco i Puno que van dormir en Ramon i família.

28 juliol

Comença l’aventura, no a Perú sinó al Prat, són els dies de cures. A les 11 sortim de casa, a les 12 aparquem a l’aeroport, a les 13 maletes facturades, a les 14 control passat. Perfecte. Ara a esperar fins les 16:30...i no hi ha botigues a la zona de la porta D, sort que portàvem entrepans del Rovira per dinar.

29 juliol

Els vols van anar bé, tot i l’escala llarga de 5 hores a Lina. Vam fer molta conya amb el programa Aeroport, ens ha ajudat a entendre coses.

Des que hem sortit de casa fins que ens han donat habitació han passat 28 hores, i venim de 30 graus per passar a 3. De fet els recepcionistes de l’hotel de Cusco treballen amb anorac perquè no hi ha calefacció, sort que a la nostra habitació tenim un radiador elèctric que deixem encès constantment.

Primer dinar espectacular just davant de l’hotel Garcilaso 2, tant per bo, com per la relació qualitat – preu, 20 soles que venen a ser 7 euros els dos. Tasto la chicha morada, una beguda a base de blat lila, llimona i sucre. Molt bo. Tornarem a Qori Sara, que nosaltres vam rebatejar com a Ca la Sara.

Cusco és alhora bonic i cutre, almenys el centre, la resta és cutre a seques.

A la tarda vam anar a fer el briefing del trekking a l’agència. Queda molt professional però ens vam mirar amb cara de “on ens hem fotut”.

A les 6 de la tarda ja vam anar a dormir, estàvem esgotats.

30 juliol

Els esmorzars a l’hotel molt i molt bé. De fet es menja genial al Perú, la fruita, la carn, el pa, tot té bon gust.

Seguim amb l’aclimatació perquè a Cusco estem a l’alçada de l’Aneto, i passegem sense pressa pel barri de San Blas, pel Mercat de San Pedro, super autèntic, i marxem de tour turístic per les runes de Saqsayhuaman, Qenqo, Puka Pukara, Tambomachay. El guia ens anava dient:  De repente tiene alguna pregunta? Quina gràcia, però el súmmum va ser veure la clínica dental Dr. Muelitas.

Vam repetir dinar a Ca la Sara, en aquesta ocasió vam anar al lavabo i ens vam trobar un bidó d’aigua i un gibrell per tirar la cadena.

31 juliol – 4 agost

Vegeu l'entrada al bloc Caminant i trescant, concretament el post Trekking Salkantay 2017

5 agost

Dia de descans i compres.

Vam sopar pizza peruana amb cervesa de blat, la boníssima Cusqueña.

6 agost

Com que ja havíem descansat prou vam agafar una excursió a la montaña de colores. A banda que el guia Willy ens va agradar molt, la ruta ens va entusiasmar. En aquesta ocasió arribàvem a 5.100 metres però com que podia anar al meu ritme, vaig poder assolir el cim.

7 agost

Vam prendre un bus amb uns seients comodíssims que ens havia de deixar a la ciutat de Puno, a peus del Titicaca. La ciutat és horrorosa, només a destacar la casa del corregidor, la plaza de armas i el carrer Lima, que és el comercial. Vam posar-nos les botes menjant una graellada de carn a La Estancia.

8 agost

Dia d’excursioneta en barca cap als Uros. Hi ha gent que li agrada, però nosaltres ho vam trobar un turistada estil Portaventura. En canvi l’illa de Taquile sí que la vam trobar interessant i té unes vistes precioses al llac.

De tornada a Puno, sopem al Modja, restaurant recomanat per una parella de Matadepera que vam conèixer.

9 agost

Una mica pal les 7 hores de tornada a Cusco, però era la darrera nit i ens vam autoregalar un sopar a un dels millors restaurants de la ciutat: el Chicha.

10 agost

Va costar tornar perquè el vol de Cusco a Lima anava amb retard, i un cop dalt de l’avió que ens havia de portar a Barcelona, ens van fer baixar per problemes de motor. La cosa bona és que vam conèixer en Xavier i la seva família, que fa marxes de resistència i vam tenir tema per estona.

El país en sí no ens ha entusiasmat, però trobarem a faltar els paisatges espectaculars, el menjar i la silueta tan característica del Machu Picchu. 

Els Pastorets d’Arenys de Munt 2016

Primer de tot la confessió: haig de reconèixer que enguany em feia molta mandra anar a veure els Pastorets. A veure si m’enteneu, ja sé com acaben. I malgrat en Joan formi part de l’equip de tramoia, només el veig al final de tot quan surten a saludar tant els que ocupen l’escenari com els que feinegen fora (so, llums, tramoia, directors...). Aleshores clar, empassar-me una obra de dues hores que ja conec, per només dos minuts de glòria... doncs ho confesso, costa.

En Joan va insistir en la meva assistència a l’esdeveniment i li vaig fer cas. Com haig de dir-li que no si li fa tanta il·lusió? I no em vaig penedir gens ni mica.

Vaig arribar abans, de manera que vaig poder veure els actors com s’estaven abillant, els tramoia repassant els moviments dels decorats, els de llum i so fent proves...Un engranatge gegant en funcionament. Em va agradar seure al galliner amb l’equip directiu i el personal de llum i so, fugia de la platea on m’havia assegut cada any. Em vaig enriolar sola perquè al pensar que escriuria un post al bloc, em vaig atribuir l’etiqueta de premsa presenciant l’espectacle.

La primera part va ser molt ràpida, uns escassos 35 minuts que es van fer curts, amb els diàlegs previsibles però actors nous com els que interpretaven Naïm o Satanàs. El fill pròdig em va agradar i el dimoni no tant, em costava entendre’l, no sé si pel seu accent anglès o perquè es saltava frases del guió.

A la mitja part vaig tenir visita d’en Joan, en Marçal, el Poldo, però també vaig tenir temps d’entretenir-me mirant el públic. Comptàvem amb la presència de la reputada actriu Carme Sansa. Poca broma.

La segona part va ser espectacular, la noia que interpretava el fill pròdig i les rèpliques de Jehú, el pare, em van aconseguir emocionar. De fet en Joan Mas és un comodí, està perfecte sigui fent de Llucifer, de Jehú o el que li assignin.

I quan em pensava que arribàvem al final de l’obra, es va desfermar una lluita èpica entre el bé i el mal. Totes les ànimes negres de l’infern anaven a assaltar el Messies recent nascut, però les ànimes blanques i pures dels àngels, els pastors i gent de bé, van aconseguir eradicar el poder del maligne. Fi de festa amb una coreografia molt potent reafirmada per l’Al·leluia. Les llàgrimes em regalimaven. Brutal!

Val a dir que la música estava molt ben triada, i els efectes visuals i sonors com l’apoderament de les ànimes, l’ombra del diable, l’àuria de l’Àngel de l’anunciació i l’engendrament de la Verge Maria per obra de l’Esperit Sant, estaven molt ben trobats.

Em vaig posar dreta aplaudint, i amb en Joan que ens vèiem en la distància, ens enviàvem petonets. Quan es va abaixar el teló vaig anar a l’escenari a saludar i felicitar l’equip, també estaven molt contents i emocionats del resultat.

Tal com diu en Lluís, un dels directors, l’any vinent més i millor, tot i que no sé com poden superar uns Pastorets tan fantàstics. Confio plenament en aquest equip directiu jove, talentós i amb empenta.

Falles d’Isil 2016

El primer cap de setmana del solstici d’estiu ha estat una sorpresa de Sant Joan, veure la baixada de les falles d’Isil.

Feia temps que n’havia sentit a parlar i tenia curiositat per anar-hi. Enguany hem matat dos ocells d’un tret, a banda de gaudir de l’ambient d’aquest acte patrimoni de la UNESCO, finalment hem compartit amb la Sílvia i en Francesc un retall de la seva nova vida a Borén, a tocar d’Isil.´

És un poblet preciós, i l’entorn fantàstic, però clar, amb la mentalitat de vacances. La vida allà no és senzilla, ni pel clima ni per la manca de serveis, especialment si estàs acostumat a viure a prop d’una gran ciutat. Una cosa tan simple com les botigues del grup Inditex, allà les tenen a un parell d’hores de cotxe. Realment no les necessites a prop per viure, però quan formen part de la teva rutina, es fa estrany no tenir-hi accés més o menys ràpid.

Deixem-nos estar de dissertacions i parlem de les falles. Hi havia molta gent però no el caliu que esperàvem trobar. Crèiem que tothom vibraria en veure les falles arribar al poble, però l’ambient era força fred malgrat l’escalfor del foc. Doncs res, ho esborrem discretament de la carpeta de pendents.

El que ens van entusiasmar van ser les dues sortides per la zona, concretament a la Vall de Cabanes, amb bany inclòs.

I al refugi del Pla de la Font, amb vista als Encantats com a cirereta del pastís.

Un cap de setmana fantàstic, amb bona companyia, rialles, muntanya i aigua.

Hem fet molt teatre

Els que seguiu el bloc “Caminant i trescant” ja sabeu que no parem de voltar, però va arribar un moment que necessitàvem alguna cosa diferent, diguem-ne més cultural, i durant mig any hem anat a teatre un cop al mes. Molt recomanable trencar la rutina un dimarts o dimecres, que, a més, és dia de l’espectador.

• Novembre 2015: Marits i mullers a La Villarroel i Conillet al Lliure de Montjuic
• Desembre 2015: Una Altra pel·lícula al Borràs i El Rei Lear al Lliure de Montjuic
• Gener 2016: Els Veïns de dalt al Romea
• Febrer 2016: Infàmia a la Villaroel i La Llista al Lliure de Montjuic
• Abril 2016: Sòcrates al Kursaal de Manresa
• Maig 2016: Victòria al Teatre Nacional de Catalunya
• Juny 2016: El curiós incident del gos a mitjanit al Lliure de Montjuic

Vist així, ens hauria sortit a compte comprar-nos l’abonament al Lliure oi? Veurem la temporada vinent ;-)

Gossos a Arenys

Qui m’havia de dir que uns vint anys després tornaria a repetir. El grup Gossos va venir a Arenys a finals del segle passat, amb les nenes de la universitat vam anar al concert. Aleshores, no sé massa per què, no vaig continuar seguint la trajectòria dels manresans.

En llegir que venien al Teatre Principal, ens va fer gràcia veure’ls de nou, malgrat érem conscients que no sabríem cantar gairebé cap cançó. Al darrer moment fins i tot em feia mandra moure’m de casa, però ja sabem què passa quan no et crees expectatives, ens va encantar!

Ja que en un pis no podem tenir gossos, almenys podrem escoltar Gossos.