Argentina a Barcelona

El viatge de noces a la Patagònia ens va fer descobrir un gran país i una gastronomia excel·lent. Com s’ho fan per coure vedella amb tanta gràcia?

Enyorant aquella carn i tenint una amiga argentina, era normal que visitéssim un restaurant argentí. L’escollit va ser Los Asadores, al carrer Príncep d’Astúries 4, de Barcelona. Ens va agradar tant el menjar com el tracte rebut. El cambrer, encantador, tenia accent argentí però resulta que és fill d’emigrants catalans, exiliats a França i Xile. Dels Estragués de Rupit de tota la vida, i de segon cognom Puigdemont, tot i que no té parentiu amb el President. Quines coses.

Ara venen els detalls gràfics, però aviso que les fotos fetes amb el mòbil i rapidet perquè hi havia gana, no són de gaire qualitat, però ja us podeu fer una idea:

Crestes

Malambre

Graellada

Crep de dulce de leche

Torna Bola de drac

No em refereixo a una enèsima reposició de la famosa sèrie japonesa dels 90, sinó al seu esperit, present al restaurant Mutenroshi del barri de Gràcia, a Barcelona.

El nom, les cartes, les figuretes de decoració que emulen diversos personatges...però Mutenroshi és molt més. Trobem el menú diari a un preu força competitiu, bon servei i un ramen deliciós.

Cap al carrer Sant Agustí 10 falta gent ;-)

Més consol hivernal...

En l’anterior post us parlava de fins a quin punt ens sentim orfes quan tanquen les guinguetes estivals, i de la Casa del Mar com a refugi per menjar peix fins que torni la bonança. Però sense voler ens hem embrancat en un estudi gastronòmic per trobar més racons.

Un altre ferm candidat és el Caliu, a Arenys de Munt. Recomanem reservar taula i anar-hi ben d’hora, perquè l’acústica és molt deficient i es clava al cervell la xerrameca de la gent. Salvant l’inconvenient, amb poca parròquia és ideal menjar un pop a la gallega deliciós, no en va la Sonia, l'amable propietària, prové de la zona.

Boníssims també els calamars a l’andalusa.

A falta de Guingueta Vallbona, sempre tenim la Casa del Mar

A l’estiu és molt agradable sopar a les guinguetes de la platja, nosaltres som fans de la Vallbona. Però quan les tovalloles, biquinis i banyadors ja estan desats, també ve de gust menjar peixet. El lloc immillorable és la Casa del Mar, en el port d’Arenys. El tracte és molt agradable i les racions contundents, amb mitja ració de pop a la gallega i la seva “fritada” ens quedem ben a gust. 

Casa del Mar, el nostre consol fins que no torni la bonança dels llargs dies de vacances.

Calella forever: homenatge als meus tiets avis i apologia de l’amistat

Un dels records més bonics de la meva infantesa són els tres dies estivals que passava cada any a Calella de Palafrugell, en el petit apartament del meus tiets avis, el Tiet Pere i la Tieta Montse. M’encantava estar amb ells, eren molt divertits i ens fèiem un fart de riure.

Les rutines eren perfectes. No matinàvem precisament, i amb el tiet Pere anàvem a comprar l’esmorzar. Jo menjava un dònut de xocolata i un Cacaolat (que consti que no em paguen per fer promoció, i que en aquella època no havia de vigilar si m’engreixava). Després, diari en mà, decidíem què fer a la tarda-vespre.

Mentre la tieta deixava el dinar a punt, jo ja em remullava a les piscines dels blocs d'apartaments, tant podia estar a la petita piscina en forma de mongeta seca com a la gran i fonda. Aleshores marxàvem a la platja.

En tornar tornava a fer un capbussó ràpid a la piscina, i a dinar. No faltava una sobretaula i la migdiada. Quan ens despertàvem, fèiem torns a la dutxa i agafàvem el cotxe, generalment a sentir havaneres i/o a fer un soparet a l’Arc vell de Peratallada. Cap a mitjanit a fer nones.

La Tieta Montse descansa en pau i el Tiet Pere no recorda. Us enyoro i guardo aquells dies viscuts en un racó preferent del meu cor.

M’he deixat endur per la nostàlgia abans d’explicar-vos que aquest cap de setmana he tornat a Calella, però acompanyada d’en Joan i els nostres amics de caminades i companys de vida, cap a l’apartament dels pares de la Mònica. Evidentment res a veure amb els estius de la meva infantesa, però estar envoltada de bons amics ha estat gratificant. Les rialles, les xerrades, les confidències, els dubtes, les pors. Som humans i ens fa bé compartir i sentir que ens tenim els uns als altres.

Amb tantes emocions ens havíem d’alimentar, que tots sis som de vida. Així que vam freqüentar L’enxaneta per comprar gelats, i ens vam marcar unes tapes i pinxos a Calau.

Aquí la falca publicitària sense comissió (potser que m’ho faci mirar això de fer publicitat gratuïta):

www.calaubar.com

Carrer Les voltes 2

No reserven, o vas molt d’hora o t’apunten a la llista d’espera.

Després dels anuncis, tornem a reprendre el to solemne.

Gràcies Izmet, Mònica, Pere i Pia per estar sempre aquí.

Rememorant la lluneta de mel

5 anys de casats. Ho volíem celebrar viatjant en alguna ciutat europea, però no ha estat possible. Pensàvem diverses opcions, i a l’hora de la veritat, som molt fidels quan hi ha alguna cosa que ens quadra. Per tant vam decidir tornar a Garriguella, on havíem estat per la nostra lluneta de mel de setembre, prèvia a la gran lluna Patagònica de desembre. En aquesta ocasió vam afegir una variant, com és coronar uns quants 100 cims.

El dia 9 vam anar directament cap al punt de sortida del Puig d'Esquers. Situat entre Llançà i Colera, cal desviar-se al quilòmetre 12 de la N260 on indica Sant Miquel de Colera, per aparcar al coll de Sant Miquel i fer un pim pam fins al cim. El track del Wikiloc és més útil per no desviar-se de camins fins arribar al coll que no pas per fer el cim, perquè ja es veu baixant del cotxe.

Seguint Portbou amunt, just a la frontera amb França, en el coll dels Belitres trobem el Memorial de l’exili, no el d’ara sinó el de la Guerra civil. I no aprofundeixo perquè m’indigna comprovar que la humanitat no aprèn. 2018 i exili, creació d’una nova bombolla immobiliària, corrupció, canvi climàtic. Paro que ja em vaig desfogar en un post anterior.

Com deia, cal deixar el cotxe per anar cap al Querroig. Aquí sí que es sua la samarreta, però és molt bonic i no té pèrdua, tot i que sempre ajuda tenir la referència de Sant Wikiloc.

Ja ens havíem cansat prou, era moment d’anar al jacuzzi i sopar al restaurant Aux Copains d’abord, a falta de Ca la Gina que ja no existeix. No vam poder menjar la sopa de xocolata però també ens va agradar molt.

El dia 10 vam fer un intensiu a Sant Pere de Roda. Primer vam pujar al Castell Saverdera i ens vam arribar al vèrtex geodèsic.

Després vam fer una bona visita al monestir ajudats per la detallada àudio guia, se’ns va fer l’hora de dinar, i amb molta pena vam haver de menjar allà ;-)

Seguíem amortitzant el jacuzzi i era hora de sopar. La veritat és que no teníem massa gana, però vam fer el pa amb tomàquet a la Cooperativa agrícola de Garriguella. Ens queda pendent tornar-hi amb més gana per poder aprofitar l’àpat com cal.

El dia 11 ens vam acomiadar del jacuzzi...

...i cap a Girona falta gent, per celebrar el nostre dinar aniversari de casament a l’ Índigo, en el nostre Carlemany. Ni mirem la carta, ens deixem assessorar per en Xevi. I com sempre, sublim. No calen paraules.

Molt feliços en la commemoració de les nostres bodes de fusta. Com que falta molt per les de plata, anirem festejant tots els materials que es pugui ;-)

Brunch iòguic

Practicar ioga no és només realitzar una sèrie de postures o asanes, algunes quasi impossibles, també tracta de cuidar-se i estimar-se. I quina millor manera de mimar-se que compartir un àpat salat i dolç entre amigues? Amb la particularitat de ser una amistat recent estrenada, fruit de l’inoblidable retir de ioga i meditació d’aquest estiu.

Vàrem degustar les exquisideses d’Ugot Bruncherie, situat a l’Eixample de Barcelona, concretament al carrer Viladomat 138, més amunt de la Gran Via. Trobareu més informació a www.ugot.cat. Alerta que no reserven.

Sala Golem: escalada a Arenys de Munt

El passat dia 1 de setembre, la Sala Golem, totalment renovada, va tornar a obrir les portes. Nova direcció, nous col·laboradors i nous reptes, els quals han rebut una bona acollida.

Durant tot el dia, moltes persones es van acostar a veure els canvis a la sala i practicar l’escalada. En alguns moments la cua per fer-se soci de l’entitat era ben llarga.

L’entrada puntual costa 10€ i la mensual 48. S’ofereix un ventall ampli d’activitats infantils de diversos preus, així com cursos de diversos nivells, vies per a experts, i auto asseguradors pensats per poder escalar individualment, sense dependre d’una altra persona. El material es pot llogar a la mateixa sala.

Jo ja estic inscrita per cursar primer :-)

De refugi a balneari

No em puc creure que en aquest bloc mai hagi parlat del Balneari Prats de Caldes de Malavella, és imperdonable. Idílic racó de món on m'hi perdria més sovint, i que vaig descobrir fa molts anys de la mà de la meva tieta Roser, quan l'acompanyava a passar el cap de setmana que s'autoregalava amb l'estrès del final de curs.

El primer aniversari de sortir amb en Joan, ja li vaig mostrar aquesta petita meravella, i hem repetit en dues ocasions més.

Piscina termal exterior, jardí tranquil i molt ben cuidat, tractaments relaxants, opció més econòmica amb les habitacions estàndard, i  opció més cara amb les habitacions superior, menjar sa i bo. Al cap de mitja hora has desconnectat del món exterior. De tant en tan saltar dels refugis als balnearis és una teràpia molt útil. 

Haurem de tornar-hi aviat per poder completar amb una mica de reportatge fotogràfic. ;-)

La Drecera

Bon descobriment. D’entrada sembla un restaurant de polígon més, però no oblidem que està regentat per una filla de l’Agustí Net, un cescaire gastrònom, per tant ja és una bona referència. Vam dinar-hi poc abans de marxar de viatge i no ens va decebre, a banda que fou la manera de menjar escudella, ja que a Venècia no podies trobar les menges típiques del Nadal a Catalunya.

Hi vam tornar el dia del “botillo”, un plat típic de terres lleoneses a base de porc. Jo no el vaig tastar perquè em feia angúnia trobar-me ossos i coses gelatinoses, per tant amb un entrecot vaig estar més que contenta, però els que ho van provar van dir que era molt bo. El punt en contra va ser el preu del menú, realment excessiu, sobretot en el meu cas que el plat no era elaborat. Un entrecot amb patates, beguda i postres a 26 euros no és barat, pagant el mateix a la Pepa, em poso les botes. En fi. Almenys en Joan s’ha tret l’espineta de tastar el “botillo”.

Nougat

No us deixeu enganyar pel títol, no parlaré d'un gat recent nascut...

En el carrer Sant Josep número 15 de Mataró hi ha una pastisseria degustació anomenada Nougat, on vam berenar el dia que vam anar a buscar els abonaments de la temporada de teatre. Com que està al mateix carrer, passes per davant i no et pots resistir a la temptació. Ho enteneu oi?

Interrail sènior

La saviesa de la dita “més val tard que mai” l’estic aplicant a molts aspectes de la meva vida, sobretot en espines clavades de joventut que he eliminat d’adulta. Volia cursar un Erasmus i el vaig realitzar als 30, volia viatjar amb Interrail i ho he fet als 40. Què m’espera als 50? ;-)

Evidentment les aventures sènior són diferents de les júnior, ni grans festes nocturnes durant l’Erasmus, ni ruta “motxillera” en tren, però m’alegra molt haver acomplert somnis de joventut ni que siguin tardans.

Durant les vacances del Nadal 2017 hem aprofitat per gaudir del viatge amb Interrail que ens va tocar en el sorteig que Renfe i les biblioteques de turisme de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, organitzen anualment cap al mes de maig. Participar és senzill, es tracta d'agafar en préstec una guia de viatge i omplir una butlleta que es diposita a la biblioteca corresponent. Des dels inicis del concurs que participo any rere any, sempre amb una barreja d'esperança i desconfiança (si a mi no em toca mai res...). Doncs enguany he estat premiada! Ja no podré afirmar més el tòpic.

El passi consistia en 10 viatges durant un mes, però només disposàvem de 12 dies que vam ben aprofitar. El periple ens ha portat a conèixer o recordar ciutats tan encantadores com Venècia, Ljubljana i Bratislava a l'anada, i de tornada Viena, Zuric i Lucerna. Aquesta bonica ruta discorre per cinc països: Itàlia, Eslovènia, Eslovàquia, Àustria i Suïssa. Portàvem llibres, música, cartes i sudokus per alleugerir els llargs trajectes dalt del tren, però la veritat és que gaudint del paisatge, en molts trams nevat, ja ens tenia distrets.

El dia de Nadal el vam passar a la ciutat dels canals, i el cap d’any, ves per on un altre somni acomplert, a Viena, degustant el deliciós pastís Sacher a l’hotel del mateix nom, i escoltant el famós concert d’any nou amb els fabulosos valsos i polques dels Strauss. No us emocioneu, el vam seguir davant la pantalla gegant de l’òpera de Viena, passant fred, que una entrada al Musikverein costa més de mil euros! Però en acabar el concert vam anar a treure el cap i es veia el públic sortint, també el director de l’orquestra. Seguidament vam entrar en una visita guiada que ens va permetre veure com desmuntaven l'escenari, i fins i tot em van regalar flors del decorat del concert. Quina il·lusió!

Una experiència molt recomanable que estem contents d'haver pogut viure, i que va merèixer un post al blog de la Biblioteca P. Fidel Fita d'Arenys de Mar.

.....................

Versió estesa o resum del dia a dia amb pinzellades gràfiques per il·lustrar aquest viatge espectacular:

Dissabte 23

Comencem el periple amb la R1 d’Arenys a Barcelona.

Diumenge 24

Sí, fem un Interrail, però el trajecte de Barcelona a Venècia és molt més econòmic i curt en avió. I és que el regal té trampa, no pagues desplaçaments en tren però per França t’obliguen a fer reserves i no són barates precisament.

El barquet que ens porta de l’aeroport Marco Polo al centre de Venècia es mou massa quan creua una estela d’un altre vaixell, per sort només ha estat un parell de cops perquè no hauríem aguantat el mareig durant una hora de trajecte movent-nos d’aquella manera.

Venècia és molt més bonic del que recordava fa 33 anys, els canals tenen l’aigua verdosa. La fama de ciutat bruta potser deu ser més merescuda a l’estiu, quan els canals negregen.

Quina il·lusió tornar a veure el pont de Rialto, el pont dels sospirs... Fem un cim, pugem al Campanille.

Dilluns 25

Dia de Nadal. Prefereixo l’escudella de la mama que no pas menjar “gnoquis”, però pair prenent el solet sota el pont de Rialto veient com passen les góndoles és un plaer. Un apunt, jo recordava que els “gondoleros” anaven amb jerseis de ratlles i ara van tatuats i amb pentinats de futbolista.

Descobrim racons bonics com Sant Giacomo de Rialto, l’Església més antiga, o el Mercat del peix. És fantàstic deixar-se perdre, però si has de trobar una adreça concreta, costa moltíssim, sense mapa impossible, els carrers són laberíntics.

Enguany canviem els Pastorets per un concert de Vivaldi, concretament les Quatre estacions. Realment brutal. Prop de l’Església on hem sentit el concert, en el restaurant Artblue sopem una amanida caprese, un filet al funghi i com suposava, el millor tiramisú de la meva vida.

A la nit, a falta de trànsit marítim (o hauria de dir canaler), els canals semblen un mirall, però Venècia no es mereixeria el sobrenom de ciutat de la llum com París, perquè en general la ciutat és fosca, algun fanal de més no li faria cap mal.

Dimarts 26

Ens acomiadem del Nicola de Ca Loredan, l’allotjament amb una bona relació qualitat preu, a banda del tracte exquisit del noi, el qual ens ha indicat els punts claus per descobrir la seva ciutat.

Marxem en vaporetto a Ferrovia on iniciem la ruta en tren fins a Trieste, i allà agafem un bus cap a Ljubljana. Sort que l’enllaç durava menys d’una hora perquè l’ambient i la gent que voltava per allà feien una mica de basarda.

Ens vam animar molt en la nostra primera incursió per Ljubljana, és molt bonic, i la nostra habitació a Rooms Ambrozic era una cucada.

9:41 Venècia Sta Lucia – 11:45 Trieste Centrale

12:55 Trieste Centrale-14:35 Ljubljana

Dimecres 27

Fem una vista al castell i ens seguim perdent per la bonica ciutat, fins i tot tenim temps d’anar a la zona alternativa.

Dijous 28

Avui toca trajecte en tren. Bàsicament mirem el paisatge i xerrem. Llegim i dormim poc, i gairebé gens de sudokus, cartes, tres en ratlla, música...Veure aquests paisatges nevats des del tren és fantàstic, a les nostres contrades no tenim aquest privilegi.

9:23 Ljubljana – 10:58 Villach

11:14 Villach – 15:35 Viena

16:16 Viena – 17:22 Bratislava

Divendres 29

Bratislava és bonic, però queda eclipsada per les properes Praga i Viena. Comencem per l’església blava i amb una xocolata per esmorzar. Les sensacions són molt positives, i sobretot quan veiem el que costa la compra al supermercat, un panet val 8 cèntims. Ens hem “patejat” el centre històric i el castell.

Dissabte 30

Iniciem el dia amb una demostració de Joan McGyver: havíem de deixar les claus de l’apartament a la bústia abans de marxar, però no vam caure que hi havia una porta que donava al carrer, la qual malauradament de dins no es podia obrir. Així que se les va enginyar amb un filferro gruixut per recuperar les claus de la bústia.

Avui menys d’una hora de tren. Deixem els trastos a l’horrible i car alberg on haurem de dormir 3 nits (és el que té voler passar el cap d’any a Viena) i marxem a explorar la ciutat.

Aquí no hi ha un centre històric coquetó, és una ciutat imperial i per guanyar temps millor desplaçar-se en metro. Vam comprar l’abonament de tres dies que vam ben amortitzar.

Quina gentada que hi ha, la cua a la Sacher és molt llarga. Per sort no tanta per pujar al campanar de la catedral de Sant Esteve.

11:38 Bratislava – 12:43 Viena

Diumenge 31

Dia imperial 100% amb el tiquet Sisi. Em pensava que l’emperadriu d’Àustria es deia Sissi, però he vist que només s’escriu amb una “s”.

Ja de petita m’atreia el personatge, tant perquè es deia Elisabet, com per les ensucrades pel·lícules protagonitzades per la Romy Schneider. I de gran he descobert a la persona, molt més complexa del que mostraven els films.

Primer vam fer un bon esmorzar a la pastisseria Demel, d’on era clienta l’emperadriu, i on un suc de taronja val 4,9€. Després vam vistar Hofburg, la residència imperial d’hivern.

Previ pas pel Volksgarten a retratar-nos amb l’escultura que conec de fa 33 anys... 

...ens vam dirigir cap a Schönbrunn, la residència d’estiu. Em va fer molta il·lusió arribar fins la glorieta, quan tenia 8 anys ja me la mirava.

Per acabar de rematar la jornada, vam visitar el museu del moble, on es veia mobiliari utilitzat per rodar les pel·lícules. Realment la figura de la Sisi va ser el primer marxandatge de la història.

Dilluns 1

Inici d’any esmorzant a la Sacher. Fantàstic! Que bo el pastís original, feia més de 25 anys que no el tastava.

Com que no ens havia tocat la loteria, el famós concert d’any nou el vam veure asseguts davant la pantalla gegant de l’òpera. Feia fred, però va ser tan bonic... En acabar vam anar directes al Musikverein i vam poder veure la gent sortint del concert i fins i tot el director d’orquestra. Per uns moments vam dubtar si estàvem a Tokyo o Viena, hi havia una immensa quantitat d’asiàtics.

Vam descobrir el truc: darrera hi ha un hotel on s’allotja la jet set, per això les dones poden anar amb aquells elegants vestidets malgrat el fred, només creuen el carrer que no és gaire ample i es refugien a l’hotel.

Aleshores vam entrar nosaltres a fer el tour i veure com desmuntaven les càmeres i tota la moguda que significa un acte d’aquesta envergadura.

Vam anar a voltar per mercat de nadal de l’ajuntament o Rathaus, i per acabar de rematar la nostra estada a la ciutat, ens vam acostar a l’església votiva i el parc d’atraccions Prater, que es veu molt rònec en comparació a Port Aventura, però clar, té molts més anys.

Dimarts 2

Tocava un llarg dia de tren, però més que les hores, el problema va ser que anava ple i ens va tocar anar drets, asseguts a plataforma, asseguts separats i finalment junts. I jo que em queixava de l’arrogància dels francesos durant el meu Erasmus sènior, els prefereixo davant dels germànics capullos com el revisor. Sort que no tots són iguals i el senyor del punt d’informació, que era molt agradable, va equilibrar la balança.

En arribar a Zuric teníem tanta gana, que vam anar a fer un berenar sopar ràpidament, però dues hamburgueses amb patates i dos refrescos de cola, valen gairebé 60 euros. Que car és Suïssa. Sort que ens va agradar molt la volteta nocturna per Zuric. Ja us podeu imaginar que ens vam allotjar en un Easyhotel, són estil els Formule 1 francesos. No són especialment acollidors però econòmics i nets, després del de Viena ens va semblar un 5 estrelles.

9:30 Viena – 17:20 Zuric

Dimecres 3

Avui també toca tren però uns escassos tres quarts d’hora. Plou i la visita a Lucerna l’hem de fer passada per aigua, però la veritat és que no ens podem queixar gens de la meteorologia del viatge.

Darrer sopar amb fondue de formatge, fondue de carn i fondue de xocolata en el restaurant de l’hotel Falken. Com que teníem descompte per estar-hi allotjats, per ser Suïssa, que ens clavessin 100 euros no ens va semblar desorbitat.

Com canvia la perspectiva de les coses quan viatges, fins i tot m’agrada sentir parlar castellà perquè els entenc...

11:04 Zuric – 11:49 Lucerna

Dijous 4

Dia de tornada.

La famosa puntualitat suïssa a cagar, el tren portava 25 minuts de retard. Sort que havíem marxat amb molt de temps perquè, a sobre, l’aeroport de Ginebra estava a petar, i tant per facturar com pel control de seguretat vam estar una bona estona. També ens sortia més a compte agafar l’avió, en una horeta i mitja aterràvem a Barcelona.

11:00 Lucerna – 14:40 Ginebra

Abans de cloure la narració, dos apunts d’aspectes que ens han sobtat.

Especialment a Viena es veu molta gent fumant, tant pel carrer i fins i tot en locals perquè en molts no està prohibit. Quina gràcia (ironia) dinar amb fum i roba empudegada, ho havíem oblidat.  El que fan les normatives..Crec que aquí molta gent ha deixat de fumar per la incomoditat de moure’s cada cop que han d’encendre un cigarret.

Un altre aspecte sorprenent en general, és que hi ha menys màquines que aquí, això vol dir que donen feina a més gent, no s’han carregat tants llocs de treball.

Bé, aquí acaba la versió estesa el relat de la nostra aventura nadalenca.