Viatge a l'altra banda del món (i II)

15 de desembre de 2013

Aquell dia canviàvem de país, ens anàvem cap a Xile. Era l’únic trajecte que prescindíem de l’avió i agafàvem un autocar. A l’agència ens van dir que el trajecte durava unes 3 hores, ho vam demanar a l’hotel i ens van dir unes 4:30 i en realitat van ser 6. I és que els tràmits a les fronteres eren eterns, havies d’omplir papers i presentar-los a la banda argentina i després a la xilena. Et revisaven les bosses i no podies portar fruita, nosaltres dúiem una poma, que vam haver de declarar i total ens la van confiscar igual.

Finalment vam arribar a Puerto Natales, que és força lletjot, sort de la vista a la ribera del fiord Última Esperanza. Després de descansar una estona a l’hotel, vam anar a fer un volt i se sentien molts clàxons celebrant la victòria de la Baquelet a les eleccions presidencials. També es veia molta policia, però eren molt amables perquè en veure que anàvem mirant cartes de restaurants, es van atansar a nosaltres i després d’una mica de conversa ens en van aconsellar dos.

Aquella nit vam anar al restaurant que havia pres el nom del fiord. El nom Última Esperanza dóna mal rotllo, però vam menjar molt bé.

16 de desembre de 2013

Després de diversos dies menjant el mateix al bufet lliure de l’hotel de Calafate, per fi variàvem per millor, tenien pastissets de xocolata i un te amb llimona boníssim. Val a dir que vaig agafar algun sobre de més...

En aquells moments no ho sabíem, però estava començant el millor dia del viatge. Primer vam anar a la cueva del Milodón, que és una turistada, però vam veure que el guia Joanatan i el conductor Jose apuntaven maneres. En el minibus hi viatjaven uns argentins i els xilens hi van fer molta broma com dir que Maradona havia fet la primera comunió a Xile, que l’alfajor, el dulce de Leche i el mate eren xilens. Llàstima que no se’m va acudir dir que el tango també era xilè per acabar-ho d’adobar. També venia una parella d’espanyols, no sabem si sentimental o d’amistat, els quals havien agafat pre-jubilació i excedència respectivament, i portàven un any viatjant per Llatinoamèrica.

Bé, ens vam dirigir al PN Torres del Paine, i és absolutament increïble, fantàstic, espectacular, preciós, genial i no pararia d’escriure adjectius per definir aquella meravella. Aleshores vam ser conscients que allà hauríem d’haver fet una aturada del viatge, per fer un trekking de cinc dies per aquells paratges fabulosos, i després prosseguir la ruta que teníem marcada. No sé com ni quan però hi hem de tornar.

En tornar a Puerto Natales, vam anar a sopar al Bote, el segon restaurant que ens havien recomanat els policies, el qual venia a ser un Cafè Rovira xilè.

17 de desembre de 2013

Ens feia molta pena finalitzar la nostra estada a Xile, però tornàvem a l’hotel de Calafate, seria la quarta nit allà, era una mica com tornar a casa.

El conductor que ens va dur a la terminal de busos ens va fer molta conya sobre el Barça i el Madrid, va aprofitar per explicar que es senten més patagònics que xilens, i ens va mostrar la bandera de la regió. Deia que tota la recaptació del PN anava íntegra cap a Santiago, i els retornaven un 10%. Qui ho havia de dir! Patagònics i catalans som pobles germans! Independentment de la coincidència, vam quedar enganxats a Xile, al paisatge i a la gent.

Després de la travessa del no res, no volia ni pensar cada quants quilòmetres hi havia una benzinera, a la tarda ens vam acomiadar de la piscina de l’hotel de Calafate, i al vespre vam menjar un asado libre al restaurant La Marca. 

Em declaro fan absoluta del vacío, un tros de vaca sense os. Es pot saber perquè aquí no tallem ni coem la carn igual? Vam regar el sopar amb una cervesa Quilmes, també omnipresent patagònic com el vent, tot i que a Xile tenen l’Austral.

18 de desembre de 2013

Era molt curiós, no feia vent i la temperatura permetia la màniga curta. Premonició d’Iguazú?

Després d’esmorzar, vam fer un darrer volt per Calafate, on vam comprar quatre souvenirs i cap a l’aeroport, un altre cop cap al Nord i cap a la calor. Que estrany relacionar els mots nord i calor, és el que té l’hemisferi sud.

Vam sortir de l’hotel de Calafate a les 12 del migdia i no vam arribar a l’hotel d’Iguazú fins a les 10 de la nit. L’escala a Buenos Aires es va fer eterna, anàvem caminant aeroparque amunt, aeroparque avall, a pas ràpid per exercitar-nos, farts de seure i enyorats del gimnàs o dels trekkings o qualsevol activitat que no fos estar assegut. Si algú es va fixar en nosaltres devia al·lucinar.

Finalment vam arribar, però entre que era tard, l’endemà ens havíem de llevar d’hora, i  per primer cop l’hotel ens quedava molt apartat del centre, vam decidir sopar a l’hotel. Quin bife més bo!

19 de desembre de 2013

Ens tocava visita a la banda argentina de les cascades. Quina calor i quina gentada! Això que era un dia entre setmana i sense ser temporada alta...

La veritat és que va ser força agobiant, tal com deia un sevillà del grup, era com estar a Port Aventura, que si bus, que si trenet, que si camins asfaltats..., això que nosaltres no vam participar a les activitats de la gran aventura o l’helicòpter, que valien un ull de la cara, tot sigui dit. En l’arribada a la Garganta del Diablo se’t passen tots els mals, fent un esforç d’abstracció, clar, i intentant que a les fotos no surtin caps i braços. És espectacular i refrescant, l’ímpetu de l’aigua amb ràfegues de vent et deixa xop però s’agraeix molt. No sé com hi havia gent comprant-se capelines...

Estàvem condemnats a les masses de gent, perquè a la tarda vam anar a la piscina de l’hotel, ben acostumats com estàvem a Calafate que gairebé sempre estàvem sols, a Puerto Iguazú estava a rebentar. S’entén perquè estant als afores i amb la calor que feia, no hi havia moltes alternatives...però era com una piscina municipal, tot i que en Joan deia que era pitjor perquè a les municipals no es beu mate.

Com que teníem una habitació semi suit, vam anar al jacuzzi privat.

20 de desembre de 2013

Aquell dia tornàvem a canviar de país, anàvem a Brasil a veure les cascades des de l’altra banda. Allà encara és més Port Aventura, fins i tot hi ha un hotel de 5 estrelles a tocar de l’aigua. En Joan i jo que innocentment ens pensàvem que les aproximacions eren a peu i llargues per camins boscosos...

La sort és que quan estàs de viatge les coses te les acostumes a agafar bé, ni la frontera se’ns va fer pesada perquè els guies agafaven els passaports i nosaltres esperàvem fresquets a l’autocar, molta estona, però amb la calma argentina.

També ens va agradar l’altra perspectiva de les cascades, ens costa decidir quina preferim, ens sembla que són complementàries. De fet és el que ens deia el guia, és com estar dins el quadre o fora del quadre.

Parlant de quadres, les fotos ens quedaven fosques perquè hi havia molta llum i moviment a l’aigua i si nosaltres estàvem a la penombra sortíem negres, vam decidir que havíem de fer un curset de fotografia accelerat per saber manejar la nostra càmera.
 
Després de dinar ens van venir a buscar a l’hotel per dur-nos a l’aeroport, allà vam veure que tots els vols anaven amb retard. Quin desastre, jo ja m’havia acabat el llibre i aquell aeroport només tenia un parell de botigues molt lletges, massa estona per patir si arribaríem a temps per enganxar el vol de connexió cap a Barcelona.

Quan finalment ens vam enlairar, s’albirava una posta de sol preciosa de tons blaus, verds, grocs, taronges i vermells, talment com un arc de Sant Martí horitzontal. Per un cop no tinc la càmera a mà i no veig el paisatge a través de l’objectiu.

21 de desembre de 2013

Després de 24 hores de viatge i gairebé 40 sense tocar un llit, per fi vam arribar a casa. Quin gran viatge!

Reflexions aèries

Aquest viatge ha implicat moltes hores d’aeroport i de vols. I sense voler tens molta estona per fer-te reflexions absurdes i sense resposta com ara:

-Perquè la gent ja està dreta quan encara no s’han apagat els llumets indicadors que has de dur el cinturó cordat?

-Si acaben d’avisar que els mòbils els engeguis fora de l’avió, perquè ho fas dins?

-Com és que s’estableixen llaços amb gent que no veuràs mai més a la vida?

-Perquè et limiten els líquids i les ampolles en l’equipatge de mà si hi ha països com Argentina que no miren res? En canvi una poma és altament perillosa?

-Perquè tens una sensació molt rara quan marxes d’un lloc que saps que no tornaràs? Teòricament, clar, jo vaig menjar Calafate i diuen que si ho fas hi tornes...

-Perquè fa tant de vent en aquesta regió? En aquest viatge vaig decidir que em tallaria el cabell.

-Perquè el món és tan petit i tan gran? No podrem abastar mai tot el que ens ofereix, només petites porcions com els noms de la fauna patagònica: coatí, ñandú, cormoran, guanaco.