Heus aquí la crònica del nostre viatge de noces, que va
discórrer pels paratges de la Patagònia argentina i xilena, amb les cascades
d’Iguazú com a colofó.
7 de desembre de
2013
Per fi ha arribat el gran dia! Primer pensava que hauria
preferit un vol matinal, però la veritat és que viatjar a la tarda ens va donar
unes hores de marge per ultimar detalls.
A les dues de la tarda vam prendre el tren cap a
l’aeroport, això que l’avió no sortia fins a les sis. Mai havia arribat amb
tanta antelació a un vol, però en un vol intercontinental i transoceànic tota
precaució és bona.
Poc més tard de les 18:20 s’enlairava l’avió que ens
havia de deixar a Buenos Aires unes 13 hores més tard.
Em pensava que m’adormiria sense problemes, però amb en
Joan estàvem ben desperts i una mica neguitosos d’estar tancats allà dins sense
fer res. Vam anar a passejar, a beure aigua, ens vam posar els cascos amb
musiqueta que jo ben aviat vaig canviar per taps, i amb el meu antifaç
inseparable vaig agafar el son fins que ens van despertar per donar-nos
l’esmorzar a les 2 de la matinada hora argentina. Aquest fet ens va permetre
comprovar la quantitat de llums encesos a la ciutat, era bonic de veure, però les
seves factures els deuen sortir molt més econòmiques sinó no s’entén aquell
malbaratament d’energia.
Tot va anar sobre el previst: l’hora d’aterratge, recuperar
les maletes sense incidències, i el taxista que ens va venir a buscar per
dur-nos a l’hotel, on vam dormir una
mica més.
8 de desembre de
2013
Ens va anar bé descansar unes hores i tenir l’esmorzar
inclòs, el menjar a l’avió no abunda massa i el bufet lliure era espectacular.
No sé si va ser més difícil fer la maleta pensant que
havíem d’agafar roba d’estiu, o trobar-nos directament la calor. Només us diré
que esperàvem sota els arbres fins que el semàfor no es posava verd pels
vianants.
Ens vam adreçar a la reconeguda Llibreria Ateneo, no
massa lluny de l’hotel i ens va agradar molt.
A les 14:15 ens havien de recollir per fer el tour a la ciutat,
però el recepcionista, molt simpàtic per cert, ja ens va avisar que era a
partir de... D’acord, canvi de xip, mode mentalitat sud-americana on. Ara bé,
són tranquils però condueixen com bojos.
Parlant de conducció, ens va sobtar que els cotxes són molt
diferents. A veure, tenen 4 rodes i motor, però nosaltres tenim l’Opel Astra i
Meriva, i allà no és Opel sinó Chevrolet Astra i Meriva. O el que aquí en diem
Seat Córdoba, ells en diuen VW Polo. I tenen models que no hem vist mai a les
nostres contrades com el VW Gol, que no Golf, i no tenen res a veure.
Fet l’apunt automobilístic tornem al tour. Va anar bé per
fer un cop d’ull general a la ciutat i evitar de tornar a llocs més conflictius
com el barri de la Boca. El carrer Caminito, molt pintoresc, vist. Però ens van
fer una aturada al costat de l’Església més antiga de Buenos Aires i van dir de
passada que allà al costat hi havia el cementerio de la Recoleta, i ens
deixaven 15 minuts de temps per visitar-ho. Com que anava empapada de la guia,
sabia que allà estava enterrada l’Eva Peron, per tant vam prescindir de
l’Església i vam anar directes al cementiri per trobar la tomba. Ho vam
aconseguir en 18 minuts. El més fort va ser que un cop retornats al mini bus,
el guia va esmentar que allà hi havia l’Evita. 10 punts xato, si no arribo a
estar informada ens quedem amb un pam de nas.
Dels palauets del barri de Palermo a les faveles de la
Boca la diferència és abismal. Em prenc la llicència d’atorgar el nom brasiler
a les barraques, si el barri de la mina de Barcelona seria Pedralbes en
comparació!
El guia estava molt orgullós dels boscos de Palermo (4
arbres mal comptats) i de la zona VIP, ni que fos Nothing Hill, per favor.
Com podeu deduir, en global la ciutat no ens va agradar,
li falta encant. Lisboa, i no diguem Oporto, té llocs força decrèpits però és
preciosa, i Buenos Aires no. Per sort té raconets i detallets bufons com les
floristeries al mig del carrer, on venen ramets de roses petites i diverses
flors oloroses.
Ni vam ni sopar, estàvem rebentats.
9 de desembre de
2013
Pel matí vam passejar pel carrer Florida que ve a ser el
Portal de l’Àngel de Barcelona. Per gran disgust nostre els preus són molt
similars així que descartada tota idea de firar-nos, faríem de rates com
sempre. El que sí varia respecte Europa és el fet que cada 2 passes sents
“cambio cambio”. És l’esport nacional després de beure mate i el futbol...
Vam arribar al teatre Colon per fer una visita guiada i
ens van sorprendre dues coses: una que descaradament et claven si ets turista,
perquè els argentins paguen 30 pesos i els estrangers 110, i que faltava 1 hora
per la visita però ens vam asseure tranquil·lament a esperar. Estàvem empeltats
de la calma argentina?
La visita ens va encantar, la guia era fantàstica.
Sortint del teatre ens vam dirigir al Café Tortoni
(Torino o Tortini segons en Joan), famós per les personalitats rellevants que
hi anaven a fer el cafè, vindria a ser “Els 4 gats” argentins.
Seguidament vam continuar fins la Casa Rosada, seu del
Govern, on vam enfilar el carrer Defensa, molt pintoresc el qual ens introdueix
al barri de San Telmo, que seria un Born perquè té botigues fashion però sense
perdre l’aire hippy. Vam menjar alguna cosa al cafè Dorrego, vellíssim però
Robert de Niro hi ha estat. Realment San Telmo és el que ens va enganxar més de
la ciutat.
Com que no feia tant de sol i calor com el dia anterior,
ens vam dirigir a Puerto Madero, que està rehabilitat i té una profusió de
restaurants de categoria, però els dics tenen l’aigua contaminada. Havíem
caminat molt així que vam anar a descansar una estona a l’hotel, i després vam
anar a sopar a un restaurant anomenat 1810 que vam trobar per casualitat, era
bo, bonic i barat.
10 de desembre
de 2013
Tocava jornada perduda, altrament dit avions amunt i
avall, en el nostre cas avall avall fins la fi del món. Continuàvem amb la
calma argentina, afortunadament, perquè començàvem a embarcar tot just 10
minuts abans de l’hora de sortida del vol. Coneixent la mala fama d’Aerolíneas
Argentinas, millor allò que quedar-nos a Buenos Aires. Per fi cap a Ushuaia! Prou
ciutat, ara començava el viatge realment. A veure paisatges...
Allà sí que vam haver de fer servir anorac, però era
fàcil refer-se sopant a La Casa del marisco.
11 de desembre
de 2013
Feia just 3 mesos que ens havíem casat. Quina manera més
fantàstica de celebrar-ho!
Pel matí el Marcelo i en Walter, guia i xofer
respectivament, ens van passar a buscar per dur-nos al PN Tierra de fuego, on
vam agafar un trenet turistada, i després a diversos indrets com la bahia
Lapataia, la bahía Ensenada i els dics dels castors. Vam arribar a la fi de la
ruta 3, el punt més austral on es pot arribar amb vehicle. Quina sensació...
A la tarda vam fer una immersió a la fauna de la zona gràcies
a la navegació pel Canal Beagle, vam veure ocells que semblen pingüins i no ho
són, ells els anomenen cormoranes, llops de mar, que són una espècie de foques
més grosses, sí, per fi pingüins. Ens feia una il·lusió!
A l’arribada el Walter ens va recomanar la Estancia, el
restaurant on vam menjar-nos el millor asado del viatge, però això encara no ho
sabíem.
12 de desembre
de 2013
Té tela sortir d’Ushuaia en avió, la pista és molt
petitona, no tant com Madeira però. Vam fer un vol curtet a Calafate, va ser bestial
perquè des de dalt no es veien edificacions, només una carretera llarga que
travessa la Pampa.
A Ushuaia vam aterrar enmig de muntanyes, i a Calafate amb
el preciós color blau turquesa del Lago Argentino
.
Els aeroports són una cucada, el d’Ushuaia és de fusta,
sembla el menjador del refugi Niu de l’Àliga en gros, i el de Calafate és
modern però bufó. Es nota que torna a ser una jornada perduda en els avions oi?
Vam arribar a l’hotel estrella del viatge, no només
perquè és on hi vam dormir més nits, sinó per la piscina interior climatitzada,
que vam ben amortitzar. Calafate és molt bonic, tot són cases baixes, ben
cuidades i amb jardinets. Els gossos d’allà tenen la particularitat que et
segueixen, vam tenir més d’un guardaespatlles.
Vam sopar al restaurant La Vaca Atada.
13 de desembre
de 2013
Aquesta gent ens feien matinar molt, total perquè l’hora
de recollida fos aproximada i havíem de fer gairebé una hora de ruta d’hotels recollint
passatgers fins encarar definitivament el recorregut. Sort que seguíem amb la
calma argentina...
La tònica dominant eren les aproximacions molt llargues i
pesades, però en arribar a lloc i veure la bellesa del paisatge et feia oblidar
tots els mals. Quina alegria pujar al catamarà que ens atansava a la glacera
del Perito Moreno i veure’l per fi amb els nostres ulls! El Santiago ens
esperava juntament amb la Vero, per fer-nos de guies del trekking. Nosaltres
anàvem equipats amb botes de muntanya, gorro, bufanda, guants...però molta gent
vestia com si anessin a mirar botigues, amb bambetes i sense guants. Es nota
que ja tenen previstes aquestes incidències perquè tenien baguls amb guants i
botes. Vam caminar fins a tocar del Perito i allà ens vam posar uns grampons
artesanals. Començava el circuit.
Era espectacular i sorprenent, vam veure una mena de
riuet, unes escletxes com si fossin un pou, unes altres com un túnel, com una
esquerda... i tot d’un blau lilós impressionant. Ens deien que era l’efecte
òptic perquè el gel és transparent com l’aigua, però molt de gel junt el veus
blanc, i segons la llum blau, perquè entre els colors vermell, verd i blau, el
que té més força és el blau. Es veu que també influeix la densitat de l’oxigen.
Llàstima que el vent fa moure terra cap a sobre del
glaciar i el blau es combina amb capes fines marronoses. Val a dir que el vent
és l’omnipresent patagònic, si caminàvem cap problema ja que el cos havia
entrat en calor, però al fer moltes aturades per les fotos de rigor i
explicar-nos coses, quedàvem gelats. Jo al final del trekking ja tenia ganes
d’arribar al refugi, abans però havíem de cloure l’excursió fent la turistada
de beure whisky amb gel del Perito i menjar alfajores. En arribar em vaig
enganxar al costat de la llar de foc del refugi.
A la tarda vam fer un volt d’una hora escassa per les
passarel·les, que oferien una panoràmica fantàstica, nosaltres hauríem
recorregut tots els circuits però no teníem pas temps. Va començar a ploure
força, sort de les capelines, però la càmera no tenia la mateixa sort, l’anàvem
netejant constantment amb mocadors de paper però tot i així l’objectiu de
seguida s’omplia de gotes i van quedar moltes fotos amb taques. Aleshores vam
veure un japonès que portava la càmera protegida
dins d’una bossa de plàstic. Vam prendre nota.
Vam sopar a la Cocina on el cambrer tenia la manaia de
voler posar pebre a tot. Allà vaig fer el meu primer intent de menjar sopeta i
amanida perquè el volum de la meva panxa creixia de manera alarmant a partir
del segon dia de viatge, i és que ens posàvem les botes d’una manera...
14 de desembre
de 2013
Per variar ens vam llevar ben d’hora, en aquesta ocasió per
embarcar en el vaixell que ens atansaria fins a estància Cristina. De camí vam
adreçar-nos al glaciar Uppsala on els icebergs que se n’havien desprès eren
impressionants, i el vent que feia moure l’embarcació també.
Encara no ens havíem refet, que ens van encabir en un 4x4.
En baixar teníem una vista absolutament impressionant sobre el Lago Guillermo,
un llac amb només 80 anys de vida, que antigament havia estat una glacera.
Allà vam començar la ruta pel Cañadón de los Fósiles, absolutament
bestial, a part que aquell terreny seria la delícia de qualsevol geòleg pels
estrats, els sediments, els fòssils, la línia magmàtica....
Vam fer 14 quilòmetres gens difícils i preciosos, en
arribar al bar d’estància Cristina vam prendre una xocolata calenta que va
posar punt final al recorregut.
Ens hauríem quedat una setmana voltant per allà amb en
Jose i en Miguel, els dos guies, però havíem de tornar i ens va fer una pena
impressionant.
Quan vam arribar a Calafate no ens vam veure en cor de
tornar a sortir, vam sopar al mateix hotel després de fer el bany de rigor a la
piscina, clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada