Finishers

Les dites populars són petites dosis de saviesa, i no és cap excepció la que proclama: “No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”. Gran veritat. Qui m’havia de dir anys enrere que jo em convertiria en fan de les triatlons? Doncs sí. El 2012 amb el Joan vam treure el cap a la Half Challenge, però no em va entusiasmar l’ambient tal com ho reflectia en aquest mateix bloc.

L’any següent, al conèixer diversos triatletes que competien, ens feia gràcia anar-los a animar, som conscients que s’agraeix el suport moral, especialment en moments crítics de la cursa, així que vam repetir.

I enguany, ves per on, en Joan ha format part d’un dels equips de relleus de l’Ironman 70.3 Barcelona, concretament per la modalitat de natació, juntament amb en Quim a la bicicleta i en Pau corrent, per tant la cita era ineludible, i la il·lusió desbordant.

Abans de les 7 del matí, tant l’equip de competidors com els “supporters” ja estàvem a punt de solfa.

Intentàvem estar tots serens però els nervis circulaven per dins. A les 7:27 va sonar la sirena per donar inici als nedadors de relleus, era el torn d’en Joan.

Afortunadament l’estat de la mar no va entorpir la cursa i va poder assolir el repte de baixar dels 40 minuts per nedar 1.900 metres. Ho va fer en 38. Ara en Quim havia de prendre el relleu per pedalar els 90 quilòmetres que el portarien al Montseny i el tornarien arran de mar. Els “supporters” vam anar a Arenys de Munt per veure’l baixar, previ pas pel Cafè Rovira, això d’animar és molt cansat i cal recuperar forces ;-)

Va passar per davant nostre com una exhalació, portava molt bon ritme i amb 3 hores 12 minuts es va ventilar el seu recorregut.

En Pau havia de córrer una mitja marató, cap problema per un màquina com ell, però el pobre ja estava florit de l’espera i sense voler s’anava posant nerviós. Va completar els 21 quilòmetres en 1 hora 38 minuts.

 

Moltes felicitats campions! Heu deixat l’equip “Arenys de Munt” en un bon lloc, i el més important és que us ho heu passat d’allò més bé.

Agraïments: als "supporters" incondicionals, especialment en Torrentet, el fotògraf oficial.

Apunt crític: La marca Ironman ha comprat la marca Challenge fa molt poc, per tant han deixat fer equips de relleus perquè era massa tard per suprimir-los, però l’any vinent els eliminen. També s’han carregat el costum d’entrar els tres membres de relleus junts a la meta, o els pares amb les seves criatures, trobo que deshumanitzen molt la prova, convertint-la en exclusiva per pros i limitant als amateurs, que tenen molt més mèrit ja que han de fer autèntics equilibris per combinar les seves vides professionals i familiars, amb els entrenaments. Què menys que deixar-los creuar la meta amb els fills? En fi, reflexions meves...

Via ferrata i plat "fondu"

El primer diumenge de maig va ser un dia d’estrena i de cloenda. M’explico. Per primer cop a la vida vaig fer una via ferrata, i si no canvio d’idea serà el darrer cop que vaig al restaurant Bello de Tossa de Mar.

En Joan fa molt temps que em volia portar a fer una via, ho justificava dient que si m’agradava grimpar, també em divertiria tastant aquesta activitat. L’escollida va ser la ferrata de la cala del Molí de Sant Feliu de Guíxols, en un emplaçament incomparable.

En Francesc, la Sílvia, en Joan i jo ens vam llevar ben d’hora per arribar aviat, ja que normalment s’omple de gent i el recorregut es fa més pesat. No vam tenir cap problema en aparcar, equipar-nos i començar. Estàvem sols. Jo no sabia ni què havia de fer però la Sílvia em va fer una classe ràpida i de seguida ho vaig veure clar.

Al començament em semblava molt fàcil i especialment farregós el fet de canviar cada dos per tres l’enganxall (tela la parauleta, mana el diccionari), havia fet trams similars sense anar encordada, però ben aviat vaig canviar d’opinió, la verticalitat, tenir el mar sota els meus peus i creuar ponts que no eren res més que dos cables amb 5 centímetres de separació entre ells, em van fer agrair tot el material que portava posat, i entendre perquè hi ha accidents, és bàsic  anar ben equipat i molta gent s’empelta de l’esperit minimalista del Killian Jornet i l’imiten, però de Killian Jornet només n’hi ha un.

Alguns trams eren petits desploms i feien suar de valent, però la veritat és que em va encantar l’experiència, absolutament recomanable i amb ganes de repetir.

Vam tenir ocasió de retratar-nos en moments de concentració...

i en estones més disteses.

Quan marxàvem vam veure molta gent a punt de començar, i cap lloc per aparcar, sort que havíem matinat! En un atac de generositat vam deixar un espai buit per un altre vehicle perquè ens vam dirigir a Tossa per dinar en el restaurant Bello, previ pas per la platja.

Des de que el conec en sóc fan, fins i tot l’he esmentat en aquest mateix bloc, però ara el fill de l'amo porta la batuta i és un noi cregut, que tracta amb una familiaritat poc normal als clients, i ja no m'hi sento a gust. Potser m’estic fent gran, però no em sembla massa correcte que em digui tal plat està que t’hi cagues. Com si això no fos poc, m’han tret el meu plat estrella que eren els quadroti de marisc, i en general les racions són més petites. Està boníssim però no paga la pena un viatge a Tossa expressament, la relació qualitat preu ja no és la mateixa.

Amb tot, la jornada va ser fantàstica, ens ho vam passar molt bé i ja estem pensant en properes trobades.

Setmana Santa 2014 a Bèlgica

Feia temps que ens rondava la idea d’anar a Bèlgica, especialment des de que la Clàudia, amiga i ex-companya del màster i de feina, hi va anar a viure amb la seva parella.

Vam buscar bitllets econòmics, però els mots Setmana Santa i barat no conjuguen. Quan ja ens estàvem resignant a no marxar, en un darrer intent vam trobar uns preus prou raonables per ser aquelles dates assenyalades, era un dijous al vespre i marxàvem diumenge. Dit i fet!

A les 10 del matí estàvem a Brusel·les, la Clàudia ens va venir a buscar a l’estació i ens va dur a casa seva i d’en Loïc perquè deixéssim les maletes. La primera nit la passàvem allà. Sense perdre temps vam començar a voltar per la ciutat.  La veritat és que no tenia massa expectatives perquè molta gent m’havia dit que no era gens bonica però ens va agradar molt, no sé si justament pel fet de no anar amb prejudicis, o per tenir una bona guia que ens va dur als llocs clau i ens va explicar la realitat del país, o una mica per tot. Sí que vam visitar el més turístic com la Grand Place, el Maneken Pis, però també ens va dur pel barri de Santa Katherine, la borsa, Sablon i diversos mercats de brocanters.

L’endemà vam anar a l’hotel Vintage per instal·lar-nos, era una cucada, i seguidament cap a l’estació per comprar una T-10 belga, amb 10 viatges per voltar pel país, i destinació Anvers o Antwerpen. Ho escric en francès i en flamenc perquè són dues de les llengües oficials del país, i es parla una o l’altra depenent de la regió, a Flandes flamenc i a Valònia francès.

D’Anvers, considerada la ciutat industrial de Flandes, en destaquem la bonica estació de trens, amb una vintena de vies.

El dia següent no podíem resistir més la temptació d’anar a Brugge, de la qual n’havíem sentit meravelles. No ens va decebre, és com un conte de fades, els canals, les places Markt i Burg, el parc Minnewatter, el Beginhof. Ens hi hauríem quedat un altre dia per acabar de recórrer aquella ciutat bombonet.

Dimecres a la tarda ho teníem clar, anàvem a Lovaina, Louvain o Leuven, on ens trobaríem amb l’Íngrid, una altra amiga i ex-companya de feina, que també vivia allà amb la parella. Com que ens van dir que no estava massa lluny, pel matí vam fer una escapadeta a Namur, ciutat natal d’en Loïc, i després ja ens vam dirigir a la ciutat universitària i ciclista per excel·lència.

Jo ja m’hi veia, em recordava la vida que portava a Lyon durant el meu Erasmus senior. Ens va agradar molt la plaça de l’antic mercat, molt polivalent perquè tens les terrassetes per fer la cervesa a la tarda, els restaurants per sopar al vespre, els quals es converteixen en locals per la festa nocturna. Ho vam tastar tot. Vam arribar passada mitja nit a l’hotel, perquè baixant del tren volíem aprofitat per retratar la Grand Place de nit.

El despertador el vam posar una mica més tard perquè ja estàvem acusant el cansament dels farts de caminar que fèiem, però en llevar-nos vam marxar a Gant o Gent. Allà l’estació no quedava cèntrica i per primer cop vam utilitzar el transport públic, a banda del tren, concretament el tram, i després d’haver visitat la catedral i pujat al Belfort, ens vam decidir a fer un volt en vaixell pels canals. Feia un dia esplèndid, no tindríem fred i ens portarien una estona.

Al vespre vam quedar amb la Clàudia i en Loïc per menjar patates fregides a la Place Flagey, acompanyades de les inseparables cerveses. Normalment quan es viatja és difícil conèixer la realitat del país perquè hom es preocupa més de visitar els llocs representatius i tastar la gastronomia, que no pas saber la història, per això parlar amb gent autòctona ajuda, i més si parlen un català fantàstic.

Divendres a la tarda ja tornàvem a Barcelona, així que pel matí vam agafar les dues línies de bus turístic per acabar de conèixer les parts de Brusel·les menys cèntriques com les institucions europees, la Basílica Kokelberg i l’Atomium.

Estem contentíssims d’aquest viatge improvisat a darrera hora, però que ens ha fet conèixer ciutats molt boniques i retrobar amigues.

Viatge a l'altra banda del món (i II)

15 de desembre de 2013

Aquell dia canviàvem de país, ens anàvem cap a Xile. Era l’únic trajecte que prescindíem de l’avió i agafàvem un autocar. A l’agència ens van dir que el trajecte durava unes 3 hores, ho vam demanar a l’hotel i ens van dir unes 4:30 i en realitat van ser 6. I és que els tràmits a les fronteres eren eterns, havies d’omplir papers i presentar-los a la banda argentina i després a la xilena. Et revisaven les bosses i no podies portar fruita, nosaltres dúiem una poma, que vam haver de declarar i total ens la van confiscar igual.

Finalment vam arribar a Puerto Natales, que és força lletjot, sort de la vista a la ribera del fiord Última Esperanza. Després de descansar una estona a l’hotel, vam anar a fer un volt i se sentien molts clàxons celebrant la victòria de la Baquelet a les eleccions presidencials. També es veia molta policia, però eren molt amables perquè en veure que anàvem mirant cartes de restaurants, es van atansar a nosaltres i després d’una mica de conversa ens en van aconsellar dos.

Aquella nit vam anar al restaurant que havia pres el nom del fiord. El nom Última Esperanza dóna mal rotllo, però vam menjar molt bé.

16 de desembre de 2013

Després de diversos dies menjant el mateix al bufet lliure de l’hotel de Calafate, per fi variàvem per millor, tenien pastissets de xocolata i un te amb llimona boníssim. Val a dir que vaig agafar algun sobre de més...

En aquells moments no ho sabíem, però estava començant el millor dia del viatge. Primer vam anar a la cueva del Milodón, que és una turistada, però vam veure que el guia Joanatan i el conductor Jose apuntaven maneres. En el minibus hi viatjaven uns argentins i els xilens hi van fer molta broma com dir que Maradona havia fet la primera comunió a Xile, que l’alfajor, el dulce de Leche i el mate eren xilens. Llàstima que no se’m va acudir dir que el tango també era xilè per acabar-ho d’adobar. També venia una parella d’espanyols, no sabem si sentimental o d’amistat, els quals havien agafat pre-jubilació i excedència respectivament, i portàven un any viatjant per Llatinoamèrica.

Bé, ens vam dirigir al PN Torres del Paine, i és absolutament increïble, fantàstic, espectacular, preciós, genial i no pararia d’escriure adjectius per definir aquella meravella. Aleshores vam ser conscients que allà hauríem d’haver fet una aturada del viatge, per fer un trekking de cinc dies per aquells paratges fabulosos, i després prosseguir la ruta que teníem marcada. No sé com ni quan però hi hem de tornar.

En tornar a Puerto Natales, vam anar a sopar al Bote, el segon restaurant que ens havien recomanat els policies, el qual venia a ser un Cafè Rovira xilè.

17 de desembre de 2013

Ens feia molta pena finalitzar la nostra estada a Xile, però tornàvem a l’hotel de Calafate, seria la quarta nit allà, era una mica com tornar a casa.

El conductor que ens va dur a la terminal de busos ens va fer molta conya sobre el Barça i el Madrid, va aprofitar per explicar que es senten més patagònics que xilens, i ens va mostrar la bandera de la regió. Deia que tota la recaptació del PN anava íntegra cap a Santiago, i els retornaven un 10%. Qui ho havia de dir! Patagònics i catalans som pobles germans! Independentment de la coincidència, vam quedar enganxats a Xile, al paisatge i a la gent.

Després de la travessa del no res, no volia ni pensar cada quants quilòmetres hi havia una benzinera, a la tarda ens vam acomiadar de la piscina de l’hotel de Calafate, i al vespre vam menjar un asado libre al restaurant La Marca. 

Em declaro fan absoluta del vacío, un tros de vaca sense os. Es pot saber perquè aquí no tallem ni coem la carn igual? Vam regar el sopar amb una cervesa Quilmes, també omnipresent patagònic com el vent, tot i que a Xile tenen l’Austral.

18 de desembre de 2013

Era molt curiós, no feia vent i la temperatura permetia la màniga curta. Premonició d’Iguazú?

Després d’esmorzar, vam fer un darrer volt per Calafate, on vam comprar quatre souvenirs i cap a l’aeroport, un altre cop cap al Nord i cap a la calor. Que estrany relacionar els mots nord i calor, és el que té l’hemisferi sud.

Vam sortir de l’hotel de Calafate a les 12 del migdia i no vam arribar a l’hotel d’Iguazú fins a les 10 de la nit. L’escala a Buenos Aires es va fer eterna, anàvem caminant aeroparque amunt, aeroparque avall, a pas ràpid per exercitar-nos, farts de seure i enyorats del gimnàs o dels trekkings o qualsevol activitat que no fos estar assegut. Si algú es va fixar en nosaltres devia al·lucinar.

Finalment vam arribar, però entre que era tard, l’endemà ens havíem de llevar d’hora, i  per primer cop l’hotel ens quedava molt apartat del centre, vam decidir sopar a l’hotel. Quin bife més bo!

19 de desembre de 2013

Ens tocava visita a la banda argentina de les cascades. Quina calor i quina gentada! Això que era un dia entre setmana i sense ser temporada alta...

La veritat és que va ser força agobiant, tal com deia un sevillà del grup, era com estar a Port Aventura, que si bus, que si trenet, que si camins asfaltats..., això que nosaltres no vam participar a les activitats de la gran aventura o l’helicòpter, que valien un ull de la cara, tot sigui dit. En l’arribada a la Garganta del Diablo se’t passen tots els mals, fent un esforç d’abstracció, clar, i intentant que a les fotos no surtin caps i braços. És espectacular i refrescant, l’ímpetu de l’aigua amb ràfegues de vent et deixa xop però s’agraeix molt. No sé com hi havia gent comprant-se capelines...

Estàvem condemnats a les masses de gent, perquè a la tarda vam anar a la piscina de l’hotel, ben acostumats com estàvem a Calafate que gairebé sempre estàvem sols, a Puerto Iguazú estava a rebentar. S’entén perquè estant als afores i amb la calor que feia, no hi havia moltes alternatives...però era com una piscina municipal, tot i que en Joan deia que era pitjor perquè a les municipals no es beu mate.

Com que teníem una habitació semi suit, vam anar al jacuzzi privat.

20 de desembre de 2013

Aquell dia tornàvem a canviar de país, anàvem a Brasil a veure les cascades des de l’altra banda. Allà encara és més Port Aventura, fins i tot hi ha un hotel de 5 estrelles a tocar de l’aigua. En Joan i jo que innocentment ens pensàvem que les aproximacions eren a peu i llargues per camins boscosos...

La sort és que quan estàs de viatge les coses te les acostumes a agafar bé, ni la frontera se’ns va fer pesada perquè els guies agafaven els passaports i nosaltres esperàvem fresquets a l’autocar, molta estona, però amb la calma argentina.

També ens va agradar l’altra perspectiva de les cascades, ens costa decidir quina preferim, ens sembla que són complementàries. De fet és el que ens deia el guia, és com estar dins el quadre o fora del quadre.

Parlant de quadres, les fotos ens quedaven fosques perquè hi havia molta llum i moviment a l’aigua i si nosaltres estàvem a la penombra sortíem negres, vam decidir que havíem de fer un curset de fotografia accelerat per saber manejar la nostra càmera.
 
Després de dinar ens van venir a buscar a l’hotel per dur-nos a l’aeroport, allà vam veure que tots els vols anaven amb retard. Quin desastre, jo ja m’havia acabat el llibre i aquell aeroport només tenia un parell de botigues molt lletges, massa estona per patir si arribaríem a temps per enganxar el vol de connexió cap a Barcelona.

Quan finalment ens vam enlairar, s’albirava una posta de sol preciosa de tons blaus, verds, grocs, taronges i vermells, talment com un arc de Sant Martí horitzontal. Per un cop no tinc la càmera a mà i no veig el paisatge a través de l’objectiu.

21 de desembre de 2013

Després de 24 hores de viatge i gairebé 40 sense tocar un llit, per fi vam arribar a casa. Quin gran viatge!

Reflexions aèries

Aquest viatge ha implicat moltes hores d’aeroport i de vols. I sense voler tens molta estona per fer-te reflexions absurdes i sense resposta com ara:

-Perquè la gent ja està dreta quan encara no s’han apagat els llumets indicadors que has de dur el cinturó cordat?

-Si acaben d’avisar que els mòbils els engeguis fora de l’avió, perquè ho fas dins?

-Com és que s’estableixen llaços amb gent que no veuràs mai més a la vida?

-Perquè et limiten els líquids i les ampolles en l’equipatge de mà si hi ha països com Argentina que no miren res? En canvi una poma és altament perillosa?

-Perquè tens una sensació molt rara quan marxes d’un lloc que saps que no tornaràs? Teòricament, clar, jo vaig menjar Calafate i diuen que si ho fas hi tornes...

-Perquè fa tant de vent en aquesta regió? En aquest viatge vaig decidir que em tallaria el cabell.

-Perquè el món és tan petit i tan gran? No podrem abastar mai tot el que ens ofereix, només petites porcions com els noms de la fauna patagònica: coatí, ñandú, cormoran, guanaco.