Costa acostumar-se de nou a les autopistes, els cotxes,
els edificis, la gent...quan has passat 10 dies, els quals et semblen 3 mesos,
en un país amb grans extensions de no res.
Islàndia té una capital, Reykjavik, on hi viuen les dues
terceres parts de la població del país, que suma uns 330.000 habitants en
total. Això vol dir que els 100.000 quilòmetres quadrats d’illa estan poblats
per vaques, cavalls, ovelles i alguna granja escadussera cada molta estona de
circular per la carretera principal del país, que a Catalunya equivaldria a una
comarcal en mal estat. I si fuges de les vies de comunicació i t’endinses en la
natura, comença el somni.
Però anem a pams.
La matinada del 15 d’agost vam arribar a l’aeroport
internacional de Keflavik, després del parell d’hores de retard, gentilesa dels
Srs. de Vueling. No vam dormir massa perquè ens esperava el cotxe de lloguer a
primera hora i començàvem la ruta cap al Cercle daurat.
És una zona força turística, bé, molt turística, però a
Islàndia es veu moviment de gent, no aglomeracions a l’estil Lloret o Salou. Es
pot visitar el guèiser Strokkur,
la cascada Gullfoss,
i Thingvellir,
on es va constituir el primer parlament europeu i lloc on
es distingeixen les plaques tectòniques americana i europea. Vam passar la nit
a Laugarvatn.
El 16 vam omplir el dipòsit de combustible perquè un
cartell ja indicava que en els propers 200 quilòmetres no hi hauria cap
benzinera. No m’estranya, era una pista sense asfaltar que a l’hivern queda
colgada per la neu, com la resta de carreteres del país, excepte la principal
que dóna la volta a l’illa. Molts quilòmetres de no res, només vigilats de
lluny pel glaciar Langjokull, fins arribar a la zona geotermal de Hveravellir,
on no ens vam banyar perquè feia molt fred i mal temps, però com que vam trigar
menys del que esperàvem, en comptes d’anar directament a Blonduos, on havíem de
passar la nit, ens vam desviar cap a Hofsos, perquè la guia indicava que hi
havia una piscina espectacular a peu de fiord. Era cert.
L’endemà 17 vam fer una bona tirada fins arribar a l’oest
de la península de Snaefells. Vam deixar el cotxe a Hellnar i vàrem caminar
fins a Arnarstapi, només són 3 quilòmetres però ens hi vam passar molta estona,
càmera en ma. Els penya-segats i les formacions rocoses eren espectaculars.
Volíem pujar al glaciar que va inspirar Jules Verne a la
seva obra Viatge al centre de la terra, però havíem punxat una roda i no era
qüestió d’embolicar-nos amb més pistes de grava. Per consolar-nos ens vam anar
a banyar a la piscina de Lýsuhóll. No era tan bonica com la del dia anterior, i
a banda l’aigua era bruta d’algues, però no serem toc i posats si ens podem
remullar amb aigua calenta oi? Recordem que l’estiu islandès és l’hivern
mediterrani. Vam fer nit a Borgarnes.
El 18 era el darrer dia que teníem cotxe i volíem visitar
diversos llocs per la península de Reykjanes. Lògicament calia passar per
pistes sense asfaltar sense roda de recanvi. L’opció que ens va semblar més
assenyada va ser tornar a la capital, però en comptes de passar pel túnel de
pagament que creua el fiord, ja estem farts de peatges els catalans, fer una
mica de volta pel mateix fiord i anar a Glymur, la cascada més alta del país.
Bona elecció, és fantàstic.
Un cop a Reykjavik, després de tornar el cotxe i
instal·lar-nos a l’hostal, vam anar a la piscina més antiga de la ciutat. La
guia deia que la decoració era art deco. L’explicació feia bona pinta, ens
imaginàvem un estil balneari de Budapest, però en aquest cas no la va encertar.
Era lletjota, però la piscina interior tenia gairebé 4 metres de fondària i em
va encantar. Les piscines d’abans eren genials, les d’ara tenen un descafeïnat
metre quaranta.
Al vespre volíem sopar al restaurant Sea baron, famós pel
seu peix i la relació qualitat – preu, però hi havia molta cua. Com que havíem
de matinar, ens vam conformar amb un fish and chips de carrer.
Dia 19. Inici de l’aventura, el trekking Laugavegur. A les 7 del matí estàvem al
punt de trobada per reunir-nos amb la guia i el grup que compartiríem 6 dies de
ruta. Teníem l’esperança de poder-nos comunicar amb fluïdesa amb algú de parla
catalana o castellana. Res de res. De Baltimore, Toronto, Jerusalem, Taiwan,
Nova Zelanda, Tasmània...Tots amb un anglès perfecte, clar. Vam fer el que vam
poder i realment van ser uns dies fantàstics.
La tarda del 24 vam tornar a l’hostal de Reykjavik, i vam
fer un segon intent de sopar al Sea Baron (Saegrifinn en islandès). Ens en vam
sortir. Després vam anar al Nora Magazin, un local molt animat on vam prendre
una cervesa amb els membres del trekking que encara tenien forces.
L’endemà ens ho vam agafar amb molta calma. L’esmorzar i
el check out a darrera hora i després a passejar per la ciutat, visita al
campanar de la famosa església Hallgrimskirskja, mirar botigues, i anar a tret
segur, dinar al Saegrifinn, ruta pel bus turístic i sopar al Nora Magazin.
Vam recollir equipatges i cap a l’aeroport. Allà vam
tenir l’agradable sorpresa que ens cancel·laven el vol per mal temps. Quina
casualitat, tothom volava excepte el Roma i el Barcelona de Vueling, deu ser
que les condicions meteorològiques només les nota una companyia aèria. La sort
és que de seguida ens van recol·locar a un hotel, la llàstima és que estava a
dues hores de Keflavik i al cap de 6 hores ens tornaven a recollir. Poc vam
dormir. Si havíem d’arribar a Barcelona a les 7 del matí, ho vam fer a les 7 de
la tarda. Em van prendre un dia de vacances i deu dies d’estiu mediterrani,
però Islàndia m’ha fet gaudir i desconnectar com mai.
