divendres, 22 de desembre del 2017

Teatre

L’any passat vam anar a teatre per donar un toc cultural a les nostres vides muntanyenques, i enguany hem repetit. En aquesta ocasió hem tirat també de sales a prop de casa per fugir del centralisme, i especialment per la nostra comoditat, tot sigui dit.

Setembre 2017: L’electe al Club Capitol i Don Joan al Goya.
Octubre 2017: Art al Teatre de Mataró.
Novembre 2017: La Treva al Teatre de Mataró.
Desembre 2017: Les noies de Mossbank a La Villarroel.

Totes fantàstiques, totalment recomanables. I l'experiència d'anar a teatre a prop de casa en ha plagut, així que ens hem comprat l'abonament pel Teatre Monumental de Mataró perquè la programació és interessant:

Gener 2018: Eva de T de Teatre.

Febrer 2018: Calígula 
Març 2018: Bodas de sangre
Abril 2018: Visita de la vella dama i Cyrano de Bergerac
Maig 2018: Adossats

dilluns, 13 de novembre del 2017

Però Girona més

No parem i el temps vola, però si ens aturem i pensem, aleshores ens adonem que hem abandonat bons costums com per exemple anar a Girona, sopar a l’Índigo, allotjar-nos al Carlemany i esmorzar al Pati Verd. L’excusa perfecta era que no havíem celebrat com calia els nostres aniversaris.




De tant en tant és bo canviar les xiruques pels talons, i és que ens encanta caminar per la muntanya, però un cap de setmana romàntic també té els mateixos efectes beneficiosos per la ment i pel cos. En aquesta ocasió vam donar el toc cultural a l’escapada perquè vam anar a la Biblioteca de la Universitat de Girona on la Laura conduïa la visita guiada dels seus fons especials, sobretot centrada en les figures d’Aurora i Prudenci Bertrana, realment interessant. Vam agrair el petit homenatge arenyenc que ens va retre la Laura en ensenyar-nos una carta de Salvador Espriu i un àlbum de fotos amb fotografies situades al Mas Taxonera.





Definitivament, Girona ens té el cor robat.

dijous, 5 d’octubre del 2017

Perú 2017



Preparar un viatge pel teu compte en un país llunyà, no és tasca fàcil, per això vam facilitar-nos l’existència fent servir un contacte del Paulo pel trekking, i allotjant-nos als mateixos hotels a Cusco i Puno que van dormir en Ramon i família.

28 juliol
Comença l’aventura, no a Perú sinó al Prat, són els dies de cures. A les 11 sortim de casa, a les 12 aparquem a l’aeroport, a les 13 maletes facturades, a les 14 control passat. Perfecte. Ara a esperar fins les 16:30...i no hi ha botigues a la zona de la porta D, sort que portàvem entrepans del Rovira per dinar.

29 juliol
Els vols van anar bé, tot i l’escala llarga de 5 hores a Lina. Vam fer molta conya amb el programa Aeroport, ens ha ajudat a entendre coses.
Des que hem sortit de casa fins que ens han donat habitació han passat 28 hores, i venim de 30 graus per passar a 3. De fet els recepcionistes de l’hotel de Cusco treballen amb anorac perquè no hi ha calefacció, sort que a la nostra habitació tenim un radiador elèctric que deixem encès constantment.
Primer dinar espectacular just davant de l’hotel Garcilaso 2, tant per bo, com per la relació qualitat – preu, 20 soles que venen a ser 7 euros els dos. Tasto la chicha morada, una beguda a base de blat lila, llimona i sucre. Molt bo. Tornarem a Qori Sara, que nosaltres vam rebatejar com a Ca la Sara.
Cusco és alhora bonic i cutre, almenys el centre, la resta és cutre a seques.
A la tarda vam anar a fer el briefing del trekking a l’agència. Queda molt professional però ens vam mirar amb cara de “on ens hem fotut”.
A les 6 de la tarda ja vam anar a dormir, estàvem esgotats.


30 juliol
Els esmorzars a l’hotel molt i molt bé. De fet es menja genial al Perú, la fruita, la carn, el pa, tot té bon gust.
Seguim amb l’aclimatació perquè a Cusco estem a l’alçada de l’Aneto, i passegem sense pressa pel barri de San Blas, pel Mercat de San Pedro, super autèntic, i marxem de tour turístic per les runes de Saqsayhuaman, Qenqo, Puka Pukara, Tambomachay. El guia ens anava dient:  De repente tiene alguna pregunta? Quina gràcia, però el súmmum va ser veure la clínica dental Dr. Muelitas.
Vam repetir dinar a Ca la Sara, en aquesta ocasió vam anar al lavabo i ens vam trobar un bidó d’aigua i un gibrell per tirar la cadena.


31 juliol – 4 agost
Vegeu l'entrada al bloc Caminant i trescant, concretament el post Trekking Salkantay 2017

5 agost
Dia de descans i compres.
Vam sopar pizza peruana amb cervesa de blat, la boníssima Cusqueña.


6 agost
Com que ja havíem descansat prou vam agafar una excursió a la montaña de colores. A banda que el guia Willy ens va agradar molt, la ruta ens va entusiasmar. En aquesta ocasió arribàvem a 5.100 metres però com que podia anar al meu ritme, vaig poder assolir el cim.

7 agost
Vam prendre un bus amb uns seients comodíssims que ens havia de deixar a la ciutat de Puno, a peus del Titicaca. La ciutat és horrorosa, només a destacar la casa del corregidor, la plaza de armas i el carrer Lima, que és el comercial. Vam posar-nos les botes menjant una graellada de carn a La Estancia.


8 agost
Dia d’excursioneta en barca cap als Uros. Hi ha gent que li agrada, però nosaltres ho vam trobar un turistada estil Portaventura. En canvi l’illa de Taquile sí que la vam trobar interessant i té unes vistes precioses al llac.
De tornada a Puno, sopem al Modja, restaurant recomanat per una parella de Matadepera que vam conèixer.


9 agost
Una mica pal les 7 hores de tornada a Cusco, però era la darrera nit i ens vam autoregalar un sopar a un dels millors restaurants de la ciutat: el Chicha.



10 agost
Va costar tornar perquè el vol de Cusco a Lima anava amb retard, i un cop dalt de l’avió que ens havia de portar a Barcelona, ens van fer baixar per problemes de motor. La cosa bona és que vam conèixer en Xavier i la seva família, que fa marxes de resistència i vam tenir tema per estona.

El país en sí no ens ha entusiasmat, però trobarem a faltar els paisatges espectaculars, el menjar i la silueta tan característica del Machu Picchu. 




dissabte, 11 de febrer del 2017

Restaurant Tretze taules

Restaurant emblemàtic d’Arenys, tant que van obrir unes Noves tretze taules al capdamunt de la Riera, tot i que de les noves deu fer uns vint anys...

“Les Tretze” del Rial de Bareu van canviar d’amos, els quals sense perdre el toc de cuina a la brasa, van introduir reformes al local i als plats. Ho havia tastat a instàncies de la Irene però volia que en Joan donés la seva opinió. Així que un divendres ens hi vam acostar...

Tal com esperava, ell també va gaudir molt de l’àpat. L’Aitor ens va assessorar la mar de bé. Les patates blaves, amb una salsa de formatge blau molt suau eren molt bones, la carn espectacular, i l’escuma de crema catalana deixava per terra el coulant, mai m’ho hauria pensat.


Com ja us tinc dit, una imatge val més que mil paraules, per tant imagineu...




Únic punt conflictiu, no hi ha telèfon per demanar l'horari ni es pot reservar taula, així que o hi aneu en horari infantil, o us espereu per sopar tard i anar de festa. Nosaltres horari infantil com us podeu imaginar.

dilluns, 2 de gener del 2017

Els Pastorets d’Arenys de Munt 2016

Primer de tot la confessió: haig de reconèixer que enguany em feia molta mandra anar a veure els Pastorets. A veure si m’enteneu, ja sé com acaben. I malgrat en Joan formi part de l’equip de tramoia, només el veig al final de tot quan surten a saludar tant els que ocupen l’escenari com els que feinegen fora (so, llums, tramoia, directors...). Aleshores clar, empassar-me una obra de dues hores que ja conec, per només dos minuts de glòria... doncs ho confesso, costa.

En Joan va insistir en la meva assistència a l’esdeveniment i li vaig fer cas. Com haig de dir-li que no si li fa tanta il·lusió? I no em vaig penedir gens ni mica.

Vaig arribar abans, de manera que vaig poder veure els actors com s’estaven abillant, els tramoia repassant els moviments dels decorats, els de llum i so fent proves...Un engranatge gegant en funcionament. Em va agradar seure al galliner amb l’equip directiu i el personal de llum i so, fugia de la platea on m’havia assegut cada any. Em vaig enriolar sola perquè al pensar que escriuria un post al bloc, em vaig atribuir l’etiqueta de premsa presenciant l’espectacle.



La primera part va ser molt ràpida, uns escassos 35 minuts que es van fer curts, amb els diàlegs previsibles però actors nous com els que interpretaven Naïm o Satanàs. El fill pròdig em va agradar i el dimoni no tant, em costava entendre’l, no sé si pel seu accent anglès o perquè es saltava frases del guió.

A la mitja part vaig tenir visita d’en Joan, en Marçal, el Poldo, però també vaig tenir temps d’entretenir-me mirant el públic. Comptàvem amb la presència de la reputada actriu Carme Sansa. Poca broma.

La segona part va ser espectacular, la noia que interpretava el fill pròdig i les rèpliques de Jehú, el pare, em van aconseguir emocionar. De fet en Joan Mas és un comodí, està perfecte sigui fent de Llucifer, de Jehú o el que li assignin.
I quan em pensava que arribàvem al final de l’obra, es va desfermar una lluita èpica entre el bé i el mal. Totes les ànimes negres de l’infern anaven a assaltar el Messies recent nascut, però les ànimes blanques i pures dels àngels, els pastors i gent de bé, van aconseguir eradicar el poder del maligne. Fi de festa amb una coreografia molt potent reafirmada per l’Al·leluia. Les llàgrimes em regalimaven. Brutal!



Val a dir que la música estava molt ben triada, i els efectes visuals i sonors com l’apoderament de les ànimes, l’ombra del diable, l’àuria de l’Àngel de l’anunciació i l’engendrament de la Verge Maria per obra de l’Esperit Sant, estaven molt ben trobats.

Em vaig posar dreta aplaudint, i amb en Joan que ens vèiem en la distància, ens enviàvem petonets. Quan es va abaixar el teló vaig anar a l’escenari a saludar i felicitar l’equip, també estaven molt contents i emocionats del resultat.

Tal com diu en Lluís, un dels directors, l’any vinent més i millor, tot i que no sé com poden superar uns Pastorets tan fantàstics. Confio plenament en aquest equip directiu jove, talentós i amb empenta.