Can Roca dels pobres

Ja és mundialment sabut que en Joan i jo som aficionats a la gastronomia, i no negarem que ens agradaria tastar les exquisideses del Celler de Can Roca, un restaurant amb estrella Michelin situat a les afores de Girona, però el preu del menú degustació no s'ajusta a la nostra butxaca. Així doncs, vam anar a Can Roca, sense el celler, el restaurant de la mare dels tres il·lustres germans cuiners.

N'havíem sentit a parlar però no sabíem quan ens hi podríem escapar ja que només està obert entre setmana, i aprofitant que teníem festa local a Mataró, doncs ens vam escapar a Girona. Sort que vam arribar uns minuts abans de la una, perquè a un quart de dues estava gairebé ple. 

No us imagineu un restaurant amb classe ni aneu a fer un àpat romàntic. És senzill, de cuina casolana, usen tovallons de paper, i t'enllesteixen ràpid. El que marca la diferència amb un restaruant de menús normal i corrent és el cognom Roca, i que una part de la clientela som curiosos. 

Val a dir que, en provar el gaspatxo vaig pensar que preferia el de la marca Alvalle que compro jo, però els segons plats eren deliciosos. La salsa marinera del meu rap era boníssima, el mateix amb les patates, la carn i l'albergínia arrebossada d'en Joan.

Vam sortir tips i contents, i més a l'hora de pagar, només onze euros per persona. Fantàstic!

Vol a vela prop de Montserrat

Una il·lusió d’en Joan sempre ha estat fer un vol a vela, és a dir amb un avió sense motor. Com a obsequi d’aniversari li vaig regalar un bateig perquè acomplís el somni, així que a l’aeròdrom d’Òdena va saber què es sentia volant.

Li va agradar, però em va dir que es començava a marejar i millor que el vol no s’hagués allargat més, i per mi també fantàstic perquè no em feia gens de gràcia veure un puntet al cel sense motor. Realment no tenim fusta d’aventurers.

Anys i gambes

Un clàssic de l’estiu és l’aniversari del Suso, que es celebra a la guingueta número 9 de Calella i consisteix especialment en barra lliure de gambes. Enguany era festa grossa, els seus 40 anys, no hi podíem pas faltar.

Els documents gràfics fan que sobrin les paraules...

Curs del sushi man a l'Espai Tonyina d'Arenys de Munt

Els que em coneixeu, sabeu que no sóc gens fan de la cuina. A veure, és genètic, la meva besàvia, la meva àvia i la meva mare mai han estat amants de les arts culinàries, era impossible que jo sortís diferent :-P El que sí em distingeix d’elles és que gaudeixo de la gastronomia, perquè m’agrada molt menjar i per elles ha estat més una necessitat fisiològica, si exceptuem els geladets, eh mama?

Al Joan i a mi ens encanta la cuina japonesa, i al llegir que oferien un curs de sushi a l’Espai Tonyina d’Arenys de Munt no ens ho vam pensar dos cops. Bé, jo sí pel tema genètic, però em semblava que cuinar un plat que m’agrada tant, potser faria canviar l’opinió dels cromosomes. Però no, els cromosomes són inamovibles. A mi que em donin anar en un restaurant i trobar-me el sushi fet, perquè el procés és molt laboriós. Encara que val a dir que l’arròs recent fet està deliciós, i un sushi acabat de preparar amb les teves mans, té quelcom d’especial i únic.

Us explico a grans trets el que vaig enganxar del curs.

Pel que fa a l'arròs, es recomana la varietat japònica, concretament 200 grams en cru per persona. En un volum 1 a 1 mesurat en el mateix recipient, 4 d'arròs i 4 d'aigua. S'ha de rentar bé l’arròs, l'ideal és 7 cops.

El millor és tenir una arrossera, però els mortals amb una olla al foc tapada amb un drap ja funciona. Quan bulli baixar el foc al mínim durant 14 minuts, després deixar reposar 14 minuts més.

Referent al peix, és important congelar sempre el peix que vulguem menjar cru per evitar possibles bactèries. Qui vulgui ho pot macerar amb sal fina i sucre, mitja hora a temperatura ambient.

A partir d'aquí ja vam començar a fer manualitats amb l'alga nori, la qual s'ha de partir pel mig, i amb la catifeta de vímet anomenada "maquisu", que estava filmada per higiene i perquè no s'enganxin els uramakis.

Jo ja en tenia prou de xerrameca i volia menjar perquè tenir un aperitiu davant tota l’estona va ser dur.

És molt trist perquè ni vam poder tastar el nostre sushi per dinar, el vam haver de guardar per sopar, i ens vam oblidar de fer fotos de la nostra obra d'art. A veure si hi pensem quan anem al restaurant del sushi man, el Sake de Canet.