Euskadi

No havíem estat a Euskadi des que vam anar a animar en Pau quan va córrer la Zegama, una de les maratons de muntanya més emblemàtiques i dures del calendari de curses mundials. I quan aquest estiu van venir a Catalunya en Gorka i la Leire, els quals vam conèixer a la Senda de Camille, els vam prometre que pujaríem pel primer pont que tinguéssim lliure, així que a principis de desembre vam viatjar cap al País Basc.

El trajecte es fa pesadet fins a Lleida, més tard passar per Saragossa, Logronyo, i finalment Amurrio, poble que va veure néixer en Gorka i la nostra destinació final, afortunadament per autopista és més ràpid. No vulgueu saber el que ens ha costat en peatges, sort que ens hem allotjat a casa d’ells. Per cert, quina preciositat de casa, molt moderna i funcional, digna d’aparèixer en revistes de decoració.

Després d’una petita descoberta pels voltants d’Amurrio, ja vam anar de tapes a diversos locals, i finalment vam conèixer un "txoko", és a dir una cuina equipada muntada normalment en un garatge. Molt pràctic si tens gent a casa, i encara que no en tinguin, també ho fan servir i la cuina de la casa no s’usa.

Si a més hi instal·les un bany, ja és ideal, i si pots muntar un mini gimnàs i armaris amb la roba d’esport, ja ratlla la perfecció.

Vam dormir fantàsticament bé, sense sentir sorolls, i l’endemà vam marxar per conèixer el poble mariner de Bakio, i més endavant l’ermita de San Juan de Gaztelugatxe. Molt bonica.

Teníem gana i vam anar a dinar a un altre poble mariner, Bermeo, on un amic d’en Gorka ens va fer una visita guiada.

Cap a mitja tarda vam enfilar cap a Durango, volíem conèixer on va néixer la Leire. Molt xulo i amb molta "vidilla", llàstima que anàvem tips i no vam aprofitar el "tapeo". A la nit sí vam degustar sengles hamburgueses a Amurrio, que havíem d’agafar forces per l’ascensió al Tologorri l’endemà. 

Va ser una sortida molt bonica però ens esperava una “alubiada” amb la “cuadrilla” del Gorka per dinar, això vol dir que per molt que voltéssim per Bilbao a la tarda-vespre, el meu sopar va ser una infusió de poliol amb un Almax.

La idea era marxar el dissabte després de dinar, però després d’una “alubiada” qui és el maco que es posa sis hores en un cotxe? Així que diumenge al matí després d’esmorzar el pa boníssim made in Gorka’s ama, ens vam dirigir a Lleida, on vam dinar amb la Romina i el Marcos, que voltaven per allà.

Un pont molt ben aprofitat, amb bona companyia. Ens ho vam passar molt bé.

Eskerrik asko!

 

Estocolm

La dècada passada vaig instaurar la norma de celebrar els canvis de decenni a l’estranger, els 30 van ser a Praga i els 40 a Estocolm. Enguany l’aniversari s’esqueia dilluns, al mig d’un pont interessant, així que el divendres anterior iniciàvem la ruta. El fet inèdit va ser que jo anava relaxada i en Joan estava nerviós per la caravana de cotxes camí de l’aeroport, val a dir que em va acabar transformant en el meu estat més habitual, histèrica. En el Prat teníem gana i vam sopar, encara que allà ja són tan internacionals que no coneixen el pa amb tomàquet. Sort que teníem bitllet “priority” perquè sorprenentment Ryanair anava puntual i estaven embarcant quan ens vam atansar a la porta. Després d’un vol sense incidents vam arribar a Nyköping gairebé a mitjanit. Teníem reservada la nit en un hotel a 3 minuts de la terminal. Era molt “fashion” però ens va tocar dormir en lliteres.

L’endemà, amb tota la calma del món, vam agafar el bus que en una hora i mitja ens deixava al centre d’Estocolm. Feia sol però fresqueta, malgrat a dins els llocs et rosties. De camí miràvem els cartells amb els noms de les poblacions i vam riure amb Hölö, en Joan deia que les “o” eren lletres osito perquè semblaven la cara, i les dièresi simulaven les orelles.

A l’hotel ens van deixar fer el check in més aviat, així que vam començar a voltar per Gamla stan com bojos, en un dia vam tenir dominat el barri antic.

Ara quan visitem una ciutat acostumem a fer la ruta del bus turístic per tenir una idea general i poder escollir llocs per aprofundir, amb més coneixement de causa. En aquesta ocasió vam comprar un abonament de 24 hores amb dret a bus i vaixell.

Vam enganxar un assaig de concert brutal a la catedral i a la tarda un concert d’orgue, no tan brutal però em va fer il·lusió tornar a incorporar una mica de musiqueta a les nostres vides.

El diumenge vam esmorzar unes gofres amb Nutella escoltant Roxette i la banda sonora de Flashdance, fantàstica manera de començar el dia. Aleshores vam anar en vaixell fins al museu Vasa, un vaixell de guerra que va estar més de 300 anys enfonsat sota el mar, i que, malgrat tot, el seu estat de conservació és admirable. Molt interessant. 

A la tarda vam fer el “friki” visitant el museu Abba. Caríssim però per tornar-se boig si ets un super fan del grup. 

Després de la ruta museística, vam sopar en horari més que europeu, a les 18 de la tarda, en un restaurantet molt agradable.

El dilluns era el dia de l’aniversari així que teníem clar que anàvem de balneari, pel matí vam voltar per la zona de l’ajuntament i vam dinar al restaurant dels treballadors, l’únic àpat econòmic de tot el viatge. Em vaig enriolar perquè a les dotze ja havíem acabat i molts cops és l’hora que esmorzo a la feina. Després vam caminar una mica per fer baixar la teca i ja vam anar a relaxar-nos en els banys.

A l’hora de sopar vam repetir en el restaurantet, som així d’originals, anem a tret segur, l’endemà també vam tornar a menjar les gofres.

Hem estat molt afortunats amb el temps, hem vist el sol cada dia, excepte el darrer que plovisquejava i estava molt emboirat, així que el paisatge del bus estant es veia tan diferent...

Una manera immillorable de començar la dècada.

Islàndia 2016

Costa acostumar-se de nou a les autopistes, els cotxes, els edificis, la gent...quan has passat 10 dies, els quals et semblen 3 mesos, en un país amb grans extensions de no res.

Islàndia té una capital, Reykjavik, on hi viuen les dues terceres parts de la població del país, que suma uns 330.000 habitants en total. Això vol dir que els 100.000 quilòmetres quadrats d’illa estan poblats per vaques, cavalls, ovelles i alguna granja escadussera cada molta estona de circular per la carretera principal del país, que a Catalunya equivaldria a una comarcal en mal estat. I si fuges de les vies de comunicació i t’endinses en la natura, comença el somni.

Però anem a pams.

La matinada del 15 d’agost vam arribar a l’aeroport internacional de Keflavik, després del parell d’hores de retard, gentilesa dels Srs. de Vueling. No vam dormir massa perquè ens esperava el cotxe de lloguer a primera hora i començàvem la ruta cap al Cercle daurat.

És una zona força turística, bé, molt turística, però a Islàndia es veu moviment de gent, no aglomeracions a l’estil Lloret o Salou. Es pot visitar el guèiser Strokkur,

la cascada Gullfoss,

i Thingvellir,

on es va constituir el primer parlament europeu i lloc on es distingeixen les plaques tectòniques americana i europea. Vam passar la nit a Laugarvatn.

El 16 vam omplir el dipòsit de combustible perquè un cartell ja indicava que en els propers 200 quilòmetres no hi hauria cap benzinera. No m’estranya, era una pista sense asfaltar que a l’hivern queda colgada per la neu, com la resta de carreteres del país, excepte la principal que dóna la volta a l’illa. Molts quilòmetres de no res, només vigilats de lluny pel glaciar Langjokull, fins arribar a la zona geotermal de Hveravellir, on no ens vam banyar perquè feia molt fred i mal temps, però com que vam trigar menys del que esperàvem, en comptes d’anar directament a Blonduos, on havíem de passar la nit, ens vam desviar cap a Hofsos, perquè la guia indicava que hi havia una piscina espectacular a peu de fiord. Era cert.

L’endemà 17 vam fer una bona tirada fins arribar a l’oest de la península de Snaefells. Vam deixar el cotxe a Hellnar i vàrem caminar fins a Arnarstapi, només són 3 quilòmetres però ens hi vam passar molta estona, càmera en ma. Els penya-segats i les formacions rocoses eren espectaculars.

Volíem pujar al glaciar que va inspirar Jules Verne a la seva obra Viatge al centre de la terra, però havíem punxat una roda i no era qüestió d’embolicar-nos amb més pistes de grava. Per consolar-nos ens vam anar a banyar a la piscina de Lýsuhóll. No era tan bonica com la del dia anterior, i a banda l’aigua era bruta d’algues, però no serem toc i posats si ens podem remullar amb aigua calenta oi? Recordem que l’estiu islandès és l’hivern mediterrani. Vam fer nit a Borgarnes.

El 18 era el darrer dia que teníem cotxe i volíem visitar diversos llocs per la península de Reykjanes. Lògicament calia passar per pistes sense asfaltar sense roda de recanvi. L’opció que ens va semblar més assenyada va ser tornar a la capital, però en comptes de passar pel túnel de pagament que creua el fiord, ja estem farts de peatges els catalans, fer una mica de volta pel mateix fiord i anar a Glymur, la cascada més alta del país. Bona elecció, és fantàstic.

Un cop a Reykjavik, després de tornar el cotxe i instal·lar-nos a l’hostal, vam anar a la piscina més antiga de la ciutat. La guia deia que la decoració era art deco. L’explicació feia bona pinta, ens imaginàvem un estil balneari de Budapest, però en aquest cas no la va encertar. Era lletjota, però la piscina interior tenia gairebé 4 metres de fondària i em va encantar. Les piscines d’abans eren genials, les d’ara tenen un descafeïnat metre quaranta.

Al vespre volíem sopar al restaurant Sea baron, famós pel seu peix i la relació qualitat – preu, però hi havia molta cua. Com que havíem de matinar, ens vam conformar amb un fish and chips de carrer.

Dia 19. Inici de l’aventura, el trekking Laugavegur. A les 7 del matí estàvem al punt de trobada per reunir-nos amb la guia i el grup que compartiríem 6 dies de ruta. Teníem l’esperança de poder-nos comunicar amb fluïdesa amb algú de parla catalana o castellana. Res de res. De Baltimore, Toronto, Jerusalem, Taiwan, Nova Zelanda, Tasmània...Tots amb un anglès perfecte, clar. Vam fer el que vam poder i realment van ser uns dies fantàstics.

La tarda del 24 vam tornar a l’hostal de Reykjavik, i vam fer un segon intent de sopar al Sea Baron (Saegrifinn en islandès). Ens en vam sortir. Després vam anar al Nora Magazin, un local molt animat on vam prendre una cervesa amb els membres del trekking que encara tenien forces.

L’endemà ens ho vam agafar amb molta calma. L’esmorzar i el check out a darrera hora i després a passejar per la ciutat, visita al campanar de la famosa església Hallgrimskirskja, mirar botigues, i anar a tret segur, dinar al Saegrifinn, ruta pel bus turístic i sopar al Nora Magazin.

Vam recollir equipatges i cap a l’aeroport. Allà vam tenir l’agradable sorpresa que ens cancel·laven el vol per mal temps. Quina casualitat, tothom volava excepte el Roma i el Barcelona de Vueling, deu ser que les condicions meteorològiques només les nota una companyia aèria. La sort és que de seguida ens van recol·locar a un hotel, la llàstima és que estava a dues hores de Keflavik i al cap de 6 hores ens tornaven a recollir. Poc vam dormir. Si havíem d’arribar a Barcelona a les 7 del matí, ho vam fer a les 7 de la tarda. Em van prendre un dia de vacances i deu dies d’estiu mediterrani, però Islàndia m’ha fet gaudir i desconnectar com mai.

 

Can Roca dels pobres

Ja és mundialment sabut que en Joan i jo som aficionats a la gastronomia, i no negarem que ens agradaria tastar les exquisideses del Celler de Can Roca, un restaurant amb estrella Michelin situat a les afores de Girona, però el preu del menú degustació no s'ajusta a la nostra butxaca. Així doncs, vam anar a Can Roca, sense el celler, el restaurant de la mare dels tres il·lustres germans cuiners.

N'havíem sentit a parlar però no sabíem quan ens hi podríem escapar ja que només està obert entre setmana, i aprofitant que teníem festa local a Mataró, doncs ens vam escapar a Girona. Sort que vam arribar uns minuts abans de la una, perquè a un quart de dues estava gairebé ple. 

No us imagineu un restaurant amb classe ni aneu a fer un àpat romàntic. És senzill, de cuina casolana, usen tovallons de paper, i t'enllesteixen ràpid. El que marca la diferència amb un restaruant de menús normal i corrent és el cognom Roca, i que una part de la clientela som curiosos. 

Val a dir que, en provar el gaspatxo vaig pensar que preferia el de la marca Alvalle que compro jo, però els segons plats eren deliciosos. La salsa marinera del meu rap era boníssima, el mateix amb les patates, la carn i l'albergínia arrebossada d'en Joan.

Vam sortir tips i contents, i més a l'hora de pagar, només onze euros per persona. Fantàstic!