Marxàvem de Barcelona amb reserva de vols, cotxe de
lloguer, la primera nit a Zagreb i la darrera a Dubrovnik, la resta a
l’aventura. És fantàstic per la llibertat que dóna perquè sobre la marxa vam
anar ajustar la ruta segons la conveniència del moment, però estressa una mica
no saber on dormir, la moneda diferent, l’anglès rovellat...Sort que els
paisatges compensen :-)
Dia 27 d’agost
Vam arribar amb molta antelació a l’aeroport del Prat. La
primera meitat del vol me la vaig passar dormint i l’altra meitat desitjant
aterrar, resulta que vam trobar turbulències i ens vam marejar. La meva teoria és que el
pilot conduïa malament perquè no eren pas fortes.
L’aeroport de Zagreb és molt petit, i a tot arreu hi
havia llargues cues tant per anar al lavabo com per canviar moneda. El paio de
l’oficina de canvi remugava perquè volia dòlars i no euros, però què esperava
d’un vol provinent de Barcelona?
Vam agafar un bus que ens va deixar a l’estació
d’autobusos i després el tram. En Joan va entendre que amb el bitllet de bus ja
teníem el tram incorporat, com si fos una T10 integrada de les de Barcelona. Jo
no ho tenia gens clar, però per sort no va passar cap revisor.
El barri on teníem l’apartament era lletjot, però estava
situat a prop del centre, i el piset era fantàstic.
En només tenir una tarda per visitar Zagreb, ens va
semblar adient anar en bus turístic per fer una mirada als punts més
interessants de la ciutat, després ja passejaríem pels indrets més atraients.
La
intenció era bona però la pluja i el fred ens van anul·lar el tomb. No ens va
tocar altra opció que aixoplugar-nos en un supermercat on vam comprar un
paraigua i menjar per sopar i esmorzar a l’apartament.
Dia 28 d’agost
Quina pena deixar l’apartament. A partir d’aquell moment
anàvem a l’aventura, no sabíem on dormiríem fins la darrera nit a Dubrovnik.
Vam anar cap a l’oficina on havíem reservat un cotxe de
lloguer. En Joan estava entenent que ens donaven Golf pel mateix preu, aleshores
vaig veure clarament que comprenia el que li interessava, però entre pagar
lloguer de GPS, la quota per voler entrar a Bòsnia, i l’assegurança a tot risc,
al final sí ens van deixar un Golf ;-)
La primera intenció era anar cap a la costa, a Krk, en el
sud de la península d’Ístria, però al final vam decidir rematar l’interior,
visitar el parc de Plitvice, i ja ens dirigiríem cap a la costa.
Vam fer una parada tècnica per dinar a Rastoke, l’anomenada
petita Plitvice, i com veuríem després, molt petita en comparació. Vam menjar
lasagna i pizza respectivament, els plats típics de Croàcia. Sorprèn oi? Era
més fàcil trobar menjar italià que la seva gastronomia. De fet encara no tenim
clares les seves especialitats culinàries, a banda del peix, que és molt car.
Un cop a Plitvice, com no podia ser d’una altra manera,
el parc estava ple de turistes, però per sort el gruix havia marxat perquè era
la tarda, i si et vas enfilant llacs amunt, acabes anant sol. Un cop dalt, un
trenet et retorna al punt d’inici. Realment el paisatge és preciós.
Ens vam allunyar del parc i vam practicar l’esport
nacional: allotjament en habitacions de cases particulars, ells en diuen
“sobes”. Ens va tocar una habitació amb bany molt acollidora.
Dia 29 d’agost
Anàvem direcció a la costa i el recorregut va ser molt
variat: des de carreteres estretes per la Croàcia profunda, autopista,
carretera de la costa i ferri.
La idea inicial, com havíem esmentat, era pujar cap a
Krk, però ens va fer mandra anar cap al nord i desfer camí, així que un cop
arribats a la costa ens vam dirigir cap al sud, a l’illa de Rab. Quina
preciositat!
Té quatre campanars i en vam pujar un, tela quines
escales, no era fàcil, no.
Per refer-nos de l’esforç, ehem, vam anar a un restaurant
de tapes encantador, eren exquisides però no deixaven de ser tapes. Millor no
quedar tips perquè ens anàvem a banyar tot seguit en aquelles aigües
cristal·lines.
Ens va sorprendre que al no haver platja pròpiament dita,
planten les tovalloles al mig. Tal com afirma la dita: “donde fueres haz lo que
vieres”.
Un cop el ferri ens va tornar a la costa, vam continuar
cap al sud, i no sé si ens va sorprendre més la quantitat de motos que hi
circulaven, o que teníem ”sobes” a primera línia de mar per triar i remenar.
Dia 30 d’agost
Vàrem dormir al càmping Vila Punta, tenen una piscina on hi
beuen tant orenetes com gats. Ens van donar un esmorzar abundant, inclòs en el
preu com la banyera d’hidromassatge de l’habitació.
Vam passar pel pont de Maslenica, on vam tenir males
sensacions perquè va ser un punt on la guerra dels Balcans es va notar
especialment. Feu l’amor i no la guerra!
A Zadar vam fer una visita llampec, amb pujada al
campanar inclosa, però feia tanta calor que vam decidir anar a la platja. Les
ciutats s’han de visitar o d’hora al matí o al capvespre.
Ens vam trobar el
poblet de Petrocane (altrament batejat per nosaltres com a “petecandemor” en
memòria a Chiquito de la Calzada) i allà ens vam instal·lar a la sorra, millor
dit a les pedres, sort de les sandàlies. Vam dinar dues creps al mòdic preu de 20 kunes, que traduït
en euros ve a ser la fortuna de 2’60 euros.
A mitja tarda vam agafar l’autopista per anar a Sibenik,
i uns cartells indicaven Cestarina. On està? Mentre ho buscava al mapa en vam
treure l’entrellat. Peatge en croat.
Ens va agradar Sibenik, i també el seu castell, però cada
cop anàvem més tard buscant “sobe”, aquesta vegada ens vam entaforar en una d’autèntica,
de fet era un petit apartament decorat amb ganxet, plats de fa 50 anys i amb
una propietària que no parlava anglès.
Dia 31 d’agost
La Jadranska magistrala és l’omnipresent carretera de la
costa. Ofereix racons molt bonics, i cal parar el cotxe per immortalitzar el
moment. Un exemple seria les vistes de Primosten a la llunyania. Indret de
vinyes i vi que no hem catat, a Croàcia hi ha tolerància zero amb l’alcohol a
la carretera i no és qüestió de jugar-se-la.
Vam arribar a Trogir, ens va agradar però el castell està
molt ronyós, no en el sentit de derruït, que també, sinó brut. Amb el que
cobren d’entrada podrien contractar un servei de neteja. No demanem les pedres
a lloc, és la gràcia de les ruïnes, però no trobar deixalles seria un detall.
Aprofitant que no feia una calor espantosa vam continuar
de visita per ciutats, la següent era Split. Les afores, com a la majoria de
ciutats, són molt lletges però el centre és preciós, i vam dinar envoltats de
muralles. Allà vaig descobrir la botiga Aqua, una cucada, i no us podeu
imaginar l’alegria que vaig tenir a Dubrovnik en descobrir que era una cadena.
Les vaig repassar totes.
Vam passar la nit a Promajna, anàvem millorant en
qualitat...mare meva, van 30 anys enrere. Necessiten un IKEA amb urgència. Però
val a dir que ofereixen el millor que tenen, la seva casa era molt pitjor que
la nostra habitació, i ja és dir. També cal dir al seu favor que la convivència
va ser molt bona tot i els nivells d’anglès inexistents per part d’ells i escàs
per part nostra.
Dia 1 de
setembre
El dia es va llevar molt gris, anàvem a Bòsnia,
concretament a la ciutat de Mostar. Ens xocava anar en un país que hem sentit
molts cops a les notícies i no a fi de bé precisament.
En entrar a Mostar el cop no va disminuir, no ens ho
esperàvem però és la petita Estambul, fins i tot hi ha una casa otomana
adaptada com a museu que vam visitar. I a banda allà es nota la petjada de la guerra,
moltes cases tenen impactes de bombes, fins i tot hi ha pedres que tenen escrit
Don’t forget.
Un cop a Croàcia es va posar a diluviar, fins i tot havíem
de parar el cotxe de tant en tant perquè no vèiem res, almenys no ens mullàvem.
Finalment vam arribar a Dubrovnik. Era la penúltima nit i només teníem
reservada la darrera, així que semblàvem Josep i Maria buscant posada, els
hotels eren molt cars i no trobàvem habitacions, fins que vam trucar en una
casa prou bufona, i una dona encantadora ens va obrir i ens va portar escales
avall. A la casa maca hi vivia la filla, però la mare, que era qui llogava habitació,
vivia en una habitacle horrorós. La cambra per sort estava bé, malgrat el
ganxet, però no ens vam dutxar ni amb les xancletes, anàvem de mal en pitjor,
ja només ens quedava dormir amb escarabats, o dins del cotxe. Però la Maria, la
propietària, parlava anglès molt millor que nosaltres i coneixia Barcelona,
així que vam tenir una conversa molt agradable dins els límits idiomàtics.
Dia 2 de
setembre
Vam aprofitar la darrera estona de cotxe abans de
tornar-lo per pujar a dalt del mirador. Les vistes aèries sobre el casc antic
són precioses. Se t’encongeix el cor en veure les teulades taronges brillants,
noves de trinca després de la destrucció de la guerra, quin estómac bombardejar
aquella meravella.
Ens va fer molta pena deixar el Golf, va millor que els
nostres cotxes, però ens vam consolar passejant per l’interior de la ciutat
vella, és espectacular!!! Repeteixo,
quin estómac bombardejar aquella meravella.
L’apartament també ens va encantar, que bé dormir en un
lloc tan bonic després dels antres on ens havíem allotjat. L’únic problema és
que la banda de darrere dóna en el lloc amb més marxa de la ciutat, però
almenys teníem la tranquil·litat de saber com i on dormir.
Feia por perquè semblava que el temps es tornava a embolicar
a la tarda però ens vam arriscar a voltar per les muralles. Quan vam acabar
teníem ganes de fer una altra volta. Quines vistes...
La darrera nit tocava homenatjar les vacances amb un bon
àpat, i per fi ens va semblar excels. A veure, no vàrem menjar malament durant
el viatge, però tampoc recordarem la gastronomia croata com una de les millors
del món. La carn del sopar era deliciosa, només caldria que revisessin el vi de
la casa. Després vam passejar una mica per la ciutat il·luminada, l’única
concessió de vida nocturna.
Dia 3 de
setembre
S’estava acabant i no volíem marxar de l’apartament, curiós,
només ens havia passat a Zagreb, la llàstima és que no ens van guardar les
maletes al·legant que les podíem deixar en una consigna, però va ser una mala
passada perquè era car. De totes maneres va començar a bufar un vent de grop
que no feia presagiar res de bo. Ens vèiem a venir que hauríem d’anar a
l’aeroport abans d’hora per resguardar-nos de la pluja.
Vam esmorzar tranquil·lament en una terrassa del carrer
principal, i vam deixar les maletes a la consigna per acabar de passejar per
zones en les quals no havíem passat, vaig embogir a l’Aqua, i va començar a
ploure de gust. Hora de marxar.
Vam estar una hora de peu esperant el bus de l’aeroport,
un cop allà faltava tant de temps perquè sortís el vol... Vam acabar els
llibres que llegíem i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada