Sí, ho escric en interrogant perquè a mi em va semblar
més pop que rock, i pel que he anat llegint i comentant amb gent, és una opinió
llargament estesa. Així com els temes de la manca d’organització, que van
provocar cues d’una hora per aconseguir menjar o beguda. Malgrat els comentaris
desfavorables, coincidim que ens van agradar els concerts, el cartell era de
luxe ja que incloïa tant els grups del moment, com els representatius dels
mítics Canet Rock dels anys 70. Per ordre d’aparició: Manu Guix emulant les 6
hores de Canet, Pep Sala emulant a Sau, Caïm Riba, Joan Dausà i Blaumut, Els Pets,
Elèctrica Dharma, Els Amics de les Arts, Gerard Quintana i Xarim Aresté, Sisa,
Els Manel, Love of Lesbian, Gossos, Mishima, Txarango, Brams, Delafé i las
flores azules, i finalment Pinker Tones.
Foto gentilesa d'en Torrentet
Primer les actuacions s’anaven succeint amb puntualitat
matemàtica, però ben aviat es van anar desquadrant els horaris i el retard
sumava més d’una hora, i la son guanyava la batalla. Reconec que no sóc au
nocturna, però si no tenen vista amb el repartiment d’artistes em posen la
feina molt difícil, perquè si abans de les 9 de la nit ho estic donant tot amb
el Bon dia dels Pets, i a mitjanit em posen els Manel, que animadets no són
precisament, doncs què voleu? Amb l’acompanyament dels Mishima vam desfilar cap
a dormir. No està gens malament haver aguantat gairebé 9 hores.
La conclusió final és que estic contenta d’haver fet acte
de presència en un festival tan especial, però l’any vinent potser tendiré al
Rock Fest ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada