Un japonès a Girona

No m’estic referint a un home d’aquesta nacionalitat, malgrat que la ciutat deu estar farcida de turistes nipons armats amb sengles càmeres, sinó d’un restaurant. I quin restaurant! Val a dir que no és econòmic, un menú per a dues persones costa 70 euros, però és deliciós. I si aneu amb una altra parella que tria un menú diferent i el compartiu tots quatre, al final podeu tastar moltes exquisideses del país del sol naixent.

A tocar del carrer Nou trobareu, amb dificultat, una plaça força amagada anomenada Josep Pla. Allà hi ha dos restaurants japonesos dels mateixos amos. Un de petit i molt acollidor que sempre està ple, i un de més gran no tant bufó però on és més fàcil trobar lloc.

Primerament facilito l’enllaç on trobareu totes les informacions.

www.umaigirona.com

I finalment una mostra d’una experiència culinària gairebé mística.

Alsàcia o el viatge de les casualitats

No és cap novetat que els mercats de Nadal de moltes ciutats europees tenen encant, i un dels indrets destacats és Estrasburg. El problema és que tanquen portes just abans de les festes, per tant quan hom pot agafar vacances ja no queda res. Res? Mentida, la decoració i l’ambient nadalenc es respira arreu.

Anar a Estrasburg no és econòmic, però escollir només l’anada i tornar des de Basilea, és molt més barat i pots conèixer una altra ciutat. El que resulta excessiu són els preus dels trens, segurament és millor moure’s en cotxe, a banda que dóna més llibertat per visitar poblets, diuen que són molt bonics. Encara més? Si Estrasburg sol ja val la pena...

 Vam anar molt de turistes, amb àudio guia per conèixer una mica més del que vèiem, i fent una ruta en barca que ens va atansar a la zona de les institucions europees. El temps va ser una mica galdós, boira o pluja, però per sort no va fer fred, així que no vam relliscar per carrers nevats i gelats, tot i que de poc caic de cul a terra en veure l’alçada de la torre de la catedral, que no s’acabava d’albirar per la boira, va ser impressionant.

Vam encetar l’any visitant Colmar, també ens va agradar molt. 

Estàvem fent-nos una selfi i se’ns va atansar un català oferint-se a fer la foto. Ens el vam mirar i era en Martori que voltava per Alsàcia amb la Belén. Quina coincidència! I que n’és de petit el món...Vam celebrar el dinar de cap d’any plegats.

En agafar el tren per tornar a Estrasburg vam conèixer una parella de Solsona que també s’hi allotjaven i havien anat a passar el dia a Colmar. Resulta que havien vingut en el mateix avió que nosaltres i l’endemà ens vam tornar a trobar voltant. Una altra casualitat.

 

El poc que vam veure de Basilea ens va agradar però entre la pluja i el mal sabor de boca d’estar unes hores a Suïssa sense francs, sense passaport i sense coneixement de la llengua alemanya, no vam acabar de gaudir de l’estada. 

Ha estat el primer cop que hem passat el cap d’any fora de casa (seguint les campanades de TV3, això sí), l’experiència ens ha agradat. Crec que per poc que es pugui, repetirem.

Ca l’Anna de Ventolà

Situat a la petita població de Ventolà, en el bell mig de la Collada de Toses, aquest restaurant de cuina tradicional, i deliciosa, està obert cada dia de l’any.

És ideal per cloure una excursió matinal pel Ripollès, on cansats i afamats obtenim una bona recompensa.

Bon profit!

20 anys de Carpier

En Joan i jo som molt fans dels productes Carpier, i en Menut ens va avisar que avui feien una degustació a les dependències de Vallgorguina, que han resultat ser les antigues instal·lacions del col·legi Santa Fe. Nota pels curiosos: en Menut el coneixem del gimnàs i treballa en aquesta empresa, per tant ens té informats d’aquesta mena d’esdeveniments.

L’entorn és molt bonic i està muntat amb gràcia. No cal dir que tot estava boníssim. Hem passat una bona estona xerrant amb la gent que coneixíem, amb els que ens han presentat, i sobretot tastant les exquisideses de Carpier, i comprant-ne per llepar-nos els dits a casa.

 

Fires de Sant Narcís - Girona 2015

Pel meu aniversari en Joan em va regalar un cap de setmana a Girona, en el nostre Carlemany. Quina il·lusió! Des del nostre casament que no hi havíem estat.

En coincidir amb les fires de Sant Narcís, la ciutat estava molt animada, i en un atac de nostàlgia vam anar a les atraccions, instal·lades a la Devesa. No vam pujar a res perquè la nostra tendència a marejar-nos és molt elevada i tot allò pintava a mareig segur, així que recordant vells temps vam anar a una paradeta de tir. Cap dels dos coneixia l’habilitat de l’altre, resulta que no tenim mala punteria a l’hora de fer caure les boles i ens va tocar una pilota de futbol petita del Barça.

Sempre gaudim de la gastronomia de Girona, i no precisament pel Celler de Can Roca. Entre Le Bistro situat a la pujada de Sant Domènec, i el restaurant Índigo de l’hotel Carlemany, vam quedar ben servits.