Aperitiu

Amb en Joan ens agrada fer un aperitiu abans de dinar, fa cap de setmana. El problema és que mengem molt més del que requereix un aperitiu i després no tenim gaire gana. És una llàstima perquè una dorada al forn no és gens menyspreable, però no la degustem amb afició. Per tant, en lloc de reduir o eliminar l’aperitiu, com seria el més lògic, vam decidir fer-lo complet, com a plat únic. Vegeu el resultat. No cal dir que vam acabar rodolant.

Fa 30 anys que “Hem fet el cim”

El 28 d’agost de 1.985 sis alpinistes, tres catalans i tres nepalesos, van coronar el cim de l’Everest sota l’auspici de la primera expedició catalana, liderada pel Conrad Blanch. Els noms d’Oscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès van entrar a la història per la porta gran.

Jo era petita però recordo l’eufòria del país. Era una gesta que ens enaltia com a tal. El que no recordo és si la televisió del país veí s’intentava apoderar de la victòria tal com fa ara amb Marc Màrquez i tots els campions espanyols segons ells.

30 anys després, l’Agrupe de Mataró ha organitzat una conferència per commemorar el fet i homenatjar a Toni Sors, soci de l’entitat tristament desaparegut dos anys després de fer el cim. Els convidats de luxe eren l’Oscar i en Carles, però l’acte va comptar amb la presència de l’alplinista Josep Manuel Anglada, membre de la famosa “Anglada – Guillamon, la millor cordada del món”, impulsors de l’escalada al nostre país.

Vam gaudir del documental sobre l’ascensió, de les explicacions dels muntanyencs i de les intervencions del públic, però crec que devíem ser els únics forasters perquè els socis de l’Agrupe ens van agrair la nostra presència. Ens vam acomiadar amb un a reveure perquè ja els vam comentar que estàvem inscrits a la Marxassa, que organitza la mateixa entitat.

Aquestes fotos són molt especials per nosaltres, no té preu estar retratats amb personatges que admirem tant.

Restaurant Don Denis

El podem definir com un d’aquells restaurants de tota la vida. Els arguments són contundents. Per una banda l’enorme quantitat de fotografies que no deixen veure el color de la paret del propietari amb personalitats de diferents àmbits, des de futbolistes com l’Urruti i el Migueli (o sigui que no són de rabiosa actualitat) o cantants com la Montserrat Caballé (que és més actual però no per la música). Per altra banda, el meu avi hi havia estat, i ja té 94 anys...

No es pot menjar a la carta, és caríssim, però ofereixen uns menús prou assequibles. Malgrat vagis més de pobre, et tracten molt bé perquè com a entrant t’ofereixen olives, formatge i xoricets, i per tancar, unes galetes, bombons i copa de cava cortesia de la casa.

Enmig d’aquestes menges tens el primer plat, el segon i les postres que il·lustrem gràficament a continuació.

Bon profit!

Estiu 2015: Formentera

Encara no conec Roma, però a l’agost deu estar buida perquè estan tots a Formentera. Si no vas d’hora a la platja no pots apreciar l’espectacular bellesa de les aigües pitiüses perquè només es veu carn italiana. Per això amb en Joan ja esmorzàvem d’hora a la platja i nedàvem mar endins per veure peixos i no persones. El problema és que no portàvem la càmera per no deixar-la abandonada a la sorra i no tenim ni una foto decent, només alguna de postes de sol i fars, i encara gràcies. Però han estat vacances vacances, per descansar de la travessa de muntanya i desconnectar del món exterior.

Sort que el darrer dia vam voltar per Eivissa i vam fer alguna foto. Ens va agradar molt la zona de Dalt Vila, la resta no val res.

Tenim pendent explorar les platges i deixar-nos caure en alguna discoteca. I a Formentera hi tornarem, però a l’hivern amb neoprè ;-)

Setmana Santa 2015: Florència i Pisa

Florència és una ciutat que sempre m’havia atret i mai havia visitat. Al final quan ets conscient que deu fer gairebé 30 anys que ho penses, et planteges que ja tocaria fer el cop de cap. Ens vam llogar un apartament molt cèntric amb Airbnb, i el vol a Pisa perquè era més econòmic i ens permetria conèixer una altra ciutat.

La veritat és que no va ser un viatge molt reeixit perquè jo estava malalta i fins al darrer moment no tenia clar de marxar. Finalment vam decidir anar-hi perquè estava tot pagat i faríem el que podríem. Efectivament els primers dies havia de descansar moltes estones i no seguíem el nostre ritme habitual. I com si això fos poc, el darrer dia a Pisa, quan ja estava ben recuperada, ens va ploure gairebé tot el dia i no vam poder recórrer la ciutat a fons, només la zona de la Torre, que per cert està mooooolt inclinada, més del que em pensava.

Afortunadament no tot van ser problemes, vam trobar-nos amb en Jofre, un company del màster que viu allà, el qual ens va fer descobrir llocs fantàstics com la Biblioteca Oblate, que té unes vistes fabuloses de la cúpula del Duomo, i ens va fer assaborir els gelats de Vivoli (Isole delle Stinche 7r), els embotits toscans de la Macelleria di Falorni (Via M. Palmieri 35r), el restaurant-pizzeria Za-za (Piazza del Mercato Centrale 26), l’aperitivo del Kitsch (Via San Gallo) i la cuina tradicional de Casa Mario.

No només vam menjar, també vam fer les típiques cues per entrar al Duomo, el Campanille i el Baptisteri. I vam visitar Santa Croce, on hi ha les tombes de Galileu, Dant i Maquiavel, l’arxifamós Ponte Veccio, la Piazza della Signoria i les vistes nocturnes de San Miniato al Monte.

Florència és una ciutat preciosa on em vaig sentir com a casa.

Gràcies Jofre!