Finishers

Les dites populars són petites dosis de saviesa, i no és cap excepció la que proclama: “No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”. Gran veritat. Qui m’havia de dir anys enrere que jo em convertiria en fan de les triatlons? Doncs sí. El 2012 amb el Joan vam treure el cap a la Half Challenge, però no em va entusiasmar l’ambient tal com ho reflectia en aquest mateix bloc.

L’any següent, al conèixer diversos triatletes que competien, ens feia gràcia anar-los a animar, som conscients que s’agraeix el suport moral, especialment en moments crítics de la cursa, així que vam repetir.

I enguany, ves per on, en Joan ha format part d’un dels equips de relleus de l’Ironman 70.3 Barcelona, concretament per la modalitat de natació, juntament amb en Quim a la bicicleta i en Pau corrent, per tant la cita era ineludible, i la il·lusió desbordant.

Abans de les 7 del matí, tant l’equip de competidors com els “supporters” ja estàvem a punt de solfa.

Intentàvem estar tots serens però els nervis circulaven per dins. A les 7:27 va sonar la sirena per donar inici als nedadors de relleus, era el torn d’en Joan.

Afortunadament l’estat de la mar no va entorpir la cursa i va poder assolir el repte de baixar dels 40 minuts per nedar 1.900 metres. Ho va fer en 38. Ara en Quim havia de prendre el relleu per pedalar els 90 quilòmetres que el portarien al Montseny i el tornarien arran de mar. Els “supporters” vam anar a Arenys de Munt per veure’l baixar, previ pas pel Cafè Rovira, això d’animar és molt cansat i cal recuperar forces ;-)

Va passar per davant nostre com una exhalació, portava molt bon ritme i amb 3 hores 12 minuts es va ventilar el seu recorregut.

En Pau havia de córrer una mitja marató, cap problema per un màquina com ell, però el pobre ja estava florit de l’espera i sense voler s’anava posant nerviós. Va completar els 21 quilòmetres en 1 hora 38 minuts.

 

Moltes felicitats campions! Heu deixat l’equip “Arenys de Munt” en un bon lloc, i el més important és que us ho heu passat d’allò més bé.

Agraïments: als "supporters" incondicionals, especialment en Torrentet, el fotògraf oficial.

Apunt crític: La marca Ironman ha comprat la marca Challenge fa molt poc, per tant han deixat fer equips de relleus perquè era massa tard per suprimir-los, però l’any vinent els eliminen. També s’han carregat el costum d’entrar els tres membres de relleus junts a la meta, o els pares amb les seves criatures, trobo que deshumanitzen molt la prova, convertint-la en exclusiva per pros i limitant als amateurs, que tenen molt més mèrit ja que han de fer autèntics equilibris per combinar les seves vides professionals i familiars, amb els entrenaments. Què menys que deixar-los creuar la meta amb els fills? En fi, reflexions meves...

Via ferrata i plat "fondu"

El primer diumenge de maig va ser un dia d’estrena i de cloenda. M’explico. Per primer cop a la vida vaig fer una via ferrata, i si no canvio d’idea serà el darrer cop que vaig al restaurant Bello de Tossa de Mar.

En Joan fa molt temps que em volia portar a fer una via, ho justificava dient que si m’agradava grimpar, també em divertiria tastant aquesta activitat. L’escollida va ser la ferrata de la cala del Molí de Sant Feliu de Guíxols, en un emplaçament incomparable.

En Francesc, la Sílvia, en Joan i jo ens vam llevar ben d’hora per arribar aviat, ja que normalment s’omple de gent i el recorregut es fa més pesat. No vam tenir cap problema en aparcar, equipar-nos i començar. Estàvem sols. Jo no sabia ni què havia de fer però la Sílvia em va fer una classe ràpida i de seguida ho vaig veure clar.

Al començament em semblava molt fàcil i especialment farregós el fet de canviar cada dos per tres l’enganxall (tela la parauleta, mana el diccionari), havia fet trams similars sense anar encordada, però ben aviat vaig canviar d’opinió, la verticalitat, tenir el mar sota els meus peus i creuar ponts que no eren res més que dos cables amb 5 centímetres de separació entre ells, em van fer agrair tot el material que portava posat, i entendre perquè hi ha accidents, és bàsic  anar ben equipat i molta gent s’empelta de l’esperit minimalista del Killian Jornet i l’imiten, però de Killian Jornet només n’hi ha un.

Alguns trams eren petits desploms i feien suar de valent, però la veritat és que em va encantar l’experiència, absolutament recomanable i amb ganes de repetir.

Vam tenir ocasió de retratar-nos en moments de concentració...

i en estones més disteses.

Quan marxàvem vam veure molta gent a punt de començar, i cap lloc per aparcar, sort que havíem matinat! En un atac de generositat vam deixar un espai buit per un altre vehicle perquè ens vam dirigir a Tossa per dinar en el restaurant Bello, previ pas per la platja.

Des de que el conec en sóc fan, fins i tot l’he esmentat en aquest mateix bloc, però ara el fill de l'amo porta la batuta i és un noi cregut, que tracta amb una familiaritat poc normal als clients, i ja no m'hi sento a gust. Potser m’estic fent gran, però no em sembla massa correcte que em digui tal plat està que t’hi cagues. Com si això no fos poc, m’han tret el meu plat estrella que eren els quadroti de marisc, i en general les racions són més petites. Està boníssim però no paga la pena un viatge a Tossa expressament, la relació qualitat preu ja no és la mateixa.

Amb tot, la jornada va ser fantàstica, ens ho vam passar molt bé i ja estem pensant en properes trobades.