Girona i les flors

M’estic llegint el llibre “Quan érem feliços” de Rafel Nadal. Narra aspectes de la seva infantesa a la ciutat de Girona, i m’agrada descobrir-hi llocs coneguts com l’Església de Sant Feliu, Sant Pere de Galligants, el carrer de la Força, la Rambla...M’agrada evocar aquesta meravellosa ciutat, i anar-hi de tant en tant, és tot un plaer, encara que estigui atestat de gent, atrets per la bellesa dels muntatges per temps de flors.

Aquest cap de setmana ens hi hem passejat, però abans d’explicar l’escapada, em ve de gust explicar l’atac de nostàlgia tan fort que m’està provocant la lectura del llibre, sobretot en passatges on descriu jocs de nens com la Corretgeta la ning ning, el Pare martell o l’Arrenca cebes.

L’autor és nascut l’any 1954, jo més de vint anys més tard, però encara jugava a aquests jocs. I ara? Algú en sap de la seva existència? I la xarranca? Us recordeu de la xarranca? No sé si mai tindré fills, però si en tinc li ensenyaré, malgrat em miri amb ulls burleta mentre juga a l’ordinador. Que no sigui per mi que es perdin els jocs populars del tradicionari català.

A mi aquests jocs me’ls ensenyava la Tieta Asunción, que de fet era tia de la meva mare. Jugar amb la Tieta va ser una de les poques coses que recordo amb afecte de la meva infantesa, hores i hores jugant, a jocs coneguts o inventats per nosaltres. I Girona està dins d’aquest món plàcid, perquè amb la Tieta agafàvem totes les cadires de casa els meus avis, sota la mirada de desesperació de la meva mare i la meva àvia, i les posàvem a la terrassa en fila, com si fos un tren. Aquell tren imaginari ens duia a Girona, i ella em va ensenyar quines eren les estacions que havíem de passar des d’Arenys fins la seva destinació final. Avui encara les recordo perfectament.

No vaig trepitjar per primer cop la ciutat de Girona fins ben grandeta, devia tenir uns disset anys, però em va robar el cor i encara no me l’ha tornat.

Bé, després d’aquest pròleg nostàlgic, anem al 2012.

Dissabte a mig matí, després de fer les compres pertinents per la setmana, vam marxar cap a Girona. Com que gairebé era l’hora de dinar, vam anar al restaurant japonès Osaka, a tocar del Parc del Migdia. Som fans de la cuina japonesa i a Arenys, fins i tot diria que al Maresme, anem faltats d’aquests restaurants, per tant vam aprofitar el bufet lliure.

Després de dinar vam anar a l’Hotel Carlemany. És un dels més reconeguts de la ciutat, però entre una oferta de Letsbonus, i que tenim endoll familiar dins, ens podíem permetre el luxe. A la tarda era moment de fer la passejada pel Barri Vell i descobrir els muntatges de flors, escampats per diferents indrets.

Pujada de les escales de la Catedral

Muntatge molt original

A la nit teníem reserva a l’Índigo, un dels restaurants de l’hotel, on vam degustar el menú de flors, ben maridat amb bons vins, ja que l’aigua fa de difícil maridar, tal com ens deia el maitre. És curiós que un bé tan escàs i preuat com l’aigua, de fet beure és la necessitat vital que va darrere de respirar, sigui tan impopular gastronòmicament parlant. Com a mostra les dites populars: l’aigua fa granotes, l’aigua serveix per regar, o l’aigua és per fer quilovats.

La veritat és que una copa d’aigua no té color al costat d’una de vi, literal i metafòricament parlant.

 Oi que no sembla tonyina? Doncs ho és, i boníssima

 Els primers mojitos de la temporada

L'endemà, després de fer un bon esmorzar al Pati Verd, el restaurant que més ens agrada de l’hotel, vam marxar al Centre de visitants del Gironès, als afores de la ciutat. És molt futurista, et donen una targeta amb codi QR i en els diferents panells pots veure vídeos, llegir diferents informacions a través d’una pantalla tàctil, i gravar les que t’interessen en la targeta, després te les poden imprimir o enviar per correu electrònic.

L'acollidor Pati Verd

 Vam dinar amb la Lauri i l’Ori en el restaurant +cub, a la Plaça Catalunya, ben a prop de la Rambla. Amanides i creps molt bones mentre ens posàvem al dia de les novetats. Si el temps ens hagués permès, hauríem anat a fer un gelat al Rocambolesc, la gelateria del Celler de Can Roca, situada al carrer Santa Clara, però en vista del xàfec, ho vam deixar estar per una altra ocasió i cap Arenys falta gent.

Enllaços:

http://www.carlemany.es

http://www.mescub.cat

http://www.restaurantosaka.es

 

Trobada motera

En Joan porta una Yamaha Vmax, no és una moto massa comú però té molts adeptes, fins i tot hi ha un grup a nivell estatal, que fan trobades anuals.

Enguany tocava al Maresme.

Cal dir que els moteros catalans són els més “enrotllats”, perquè quan les trobades es feien a Madrid o la Rioja, hi anaven pràcticament tots, en canvi aquest cop, només van venir un de Cartagena i un francès establert a Murcia, els altres no s’han dignat a acostar-se. Ni falta que fa.

La trobada Vmax es va convertir en una jornada motera en general perquè ens vam trobar a les 10 del matí a Mataró, i vam anar a una botiga que obria les seves portes el mateix dissabte, a recollir més gent per l’esmorzar i la ruta.

El recorregut es va iniciar a la carretera de Mata, corbes fins a Sant Pol, i tornada per l’autopista, gas a fons, fins a Arenys de Munt, on vam dinar. Els va agradar la combinació de dibuixar corbes amb la calma, i després accelerar.

Ens van donar de dinar al restaurant Encanteri, situat a la mateixa nau on hi ha la discoteca Alquímia. Tot molt bo, llàstima que encara no havíem paït l’esmorzar.

Després d’una curta sobretaula, van anar a Barcelona on hi volien sopar, però en Joan i jo ens vam acomiadar de la colla, teníem teatre a Arenys. 

Ser “non stop” de vegades no permet l’assistència total als esdeveniments, per exemple durant el maig, tots els divendres tenim lindy hop de 8 a 9 a l’Ateneu d’Arenys de Mar, i de 9 a 11 el passi d’audiovisuals del Grup de Muntanya a la Sala Golem d’Arenys de Munt. Volem estar a tot arreu i no sempre podem, això vol dir que marxem esperitats quan acabem la classe, sempre més tard de les 9, i arribem a mitja projecció de l’audiovisual. Però després, amb tota la calma del món petem la xerrada amb la gent, i la majoria anem a sopar plegats al Rovira, on ens trobem alguns companys de lindy hop, amb qui també comentem la jugada.

Un bon inici de cap de setmana :-)

Dies musicals

Sí, de swing, jazz i cabaret. En Joan i jo anem a classes de lindy hop, que és el ball de la música swing, i a part del bon ambient de les classes, també descobrim oportunitats per anar a ballar o a escoltar música de l’època.

Per una banda, el fantàstic concert que va oferir l’Andrea Motis al Centre Moral d’Arenys de Munt, és increïble com canta i toca aquesta nena. I per altra, un musical que ve directament de Broadway al Teatre Victòria de Barcelona, com és “Ain’t Misbehavin” de “Harlem Swing”. Genial!

Una de les nostres professores de lindy hop és membre del grup “Divinas”, que mica en mica s’està forjant un nom, han actuat al Club Capitol de Barcelona, tenen “bolos” arreu de Catalunya, i algun a l’estranger, fins i tot apareixen a la pel·lícula “The Pelayos”, actualment en cartellera. Dissabte actuaven al Teatre Principal d’Arenys de Mar, amb el seu darrer espectacle “Enchanté”, canten i ballen divinament, com el nom del grup indica, i saben treure la rialla i l’emoció de l’espectador. 

Enllaç:

http://www.divinas.cat/