Viatge a l'altra banda del món (i II)

15 de desembre de 2013

Aquell dia canviàvem de país, ens anàvem cap a Xile. Era l’únic trajecte que prescindíem de l’avió i agafàvem un autocar. A l’agència ens van dir que el trajecte durava unes 3 hores, ho vam demanar a l’hotel i ens van dir unes 4:30 i en realitat van ser 6. I és que els tràmits a les fronteres eren eterns, havies d’omplir papers i presentar-los a la banda argentina i després a la xilena. Et revisaven les bosses i no podies portar fruita, nosaltres dúiem una poma, que vam haver de declarar i total ens la van confiscar igual.

Finalment vam arribar a Puerto Natales, que és força lletjot, sort de la vista a la ribera del fiord Última Esperanza. Després de descansar una estona a l’hotel, vam anar a fer un volt i se sentien molts clàxons celebrant la victòria de la Baquelet a les eleccions presidencials. També es veia molta policia, però eren molt amables perquè en veure que anàvem mirant cartes de restaurants, es van atansar a nosaltres i després d’una mica de conversa ens en van aconsellar dos.

Aquella nit vam anar al restaurant que havia pres el nom del fiord. El nom Última Esperanza dóna mal rotllo, però vam menjar molt bé.

16 de desembre de 2013

Després de diversos dies menjant el mateix al bufet lliure de l’hotel de Calafate, per fi variàvem per millor, tenien pastissets de xocolata i un te amb llimona boníssim. Val a dir que vaig agafar algun sobre de més...

En aquells moments no ho sabíem, però estava començant el millor dia del viatge. Primer vam anar a la cueva del Milodón, que és una turistada, però vam veure que el guia Joanatan i el conductor Jose apuntaven maneres. En el minibus hi viatjaven uns argentins i els xilens hi van fer molta broma com dir que Maradona havia fet la primera comunió a Xile, que l’alfajor, el dulce de Leche i el mate eren xilens. Llàstima que no se’m va acudir dir que el tango també era xilè per acabar-ho d’adobar. També venia una parella d’espanyols, no sabem si sentimental o d’amistat, els quals havien agafat pre-jubilació i excedència respectivament, i portàven un any viatjant per Llatinoamèrica.

Bé, ens vam dirigir al PN Torres del Paine, i és absolutament increïble, fantàstic, espectacular, preciós, genial i no pararia d’escriure adjectius per definir aquella meravella. Aleshores vam ser conscients que allà hauríem d’haver fet una aturada del viatge, per fer un trekking de cinc dies per aquells paratges fabulosos, i després prosseguir la ruta que teníem marcada. No sé com ni quan però hi hem de tornar.

En tornar a Puerto Natales, vam anar a sopar al Bote, el segon restaurant que ens havien recomanat els policies, el qual venia a ser un Cafè Rovira xilè.

17 de desembre de 2013

Ens feia molta pena finalitzar la nostra estada a Xile, però tornàvem a l’hotel de Calafate, seria la quarta nit allà, era una mica com tornar a casa.

El conductor que ens va dur a la terminal de busos ens va fer molta conya sobre el Barça i el Madrid, va aprofitar per explicar que es senten més patagònics que xilens, i ens va mostrar la bandera de la regió. Deia que tota la recaptació del PN anava íntegra cap a Santiago, i els retornaven un 10%. Qui ho havia de dir! Patagònics i catalans som pobles germans! Independentment de la coincidència, vam quedar enganxats a Xile, al paisatge i a la gent.

Després de la travessa del no res, no volia ni pensar cada quants quilòmetres hi havia una benzinera, a la tarda ens vam acomiadar de la piscina de l’hotel de Calafate, i al vespre vam menjar un asado libre al restaurant La Marca. 

Em declaro fan absoluta del vacío, un tros de vaca sense os. Es pot saber perquè aquí no tallem ni coem la carn igual? Vam regar el sopar amb una cervesa Quilmes, també omnipresent patagònic com el vent, tot i que a Xile tenen l’Austral.

18 de desembre de 2013

Era molt curiós, no feia vent i la temperatura permetia la màniga curta. Premonició d’Iguazú?

Després d’esmorzar, vam fer un darrer volt per Calafate, on vam comprar quatre souvenirs i cap a l’aeroport, un altre cop cap al Nord i cap a la calor. Que estrany relacionar els mots nord i calor, és el que té l’hemisferi sud.

Vam sortir de l’hotel de Calafate a les 12 del migdia i no vam arribar a l’hotel d’Iguazú fins a les 10 de la nit. L’escala a Buenos Aires es va fer eterna, anàvem caminant aeroparque amunt, aeroparque avall, a pas ràpid per exercitar-nos, farts de seure i enyorats del gimnàs o dels trekkings o qualsevol activitat que no fos estar assegut. Si algú es va fixar en nosaltres devia al·lucinar.

Finalment vam arribar, però entre que era tard, l’endemà ens havíem de llevar d’hora, i  per primer cop l’hotel ens quedava molt apartat del centre, vam decidir sopar a l’hotel. Quin bife més bo!

19 de desembre de 2013

Ens tocava visita a la banda argentina de les cascades. Quina calor i quina gentada! Això que era un dia entre setmana i sense ser temporada alta...

La veritat és que va ser força agobiant, tal com deia un sevillà del grup, era com estar a Port Aventura, que si bus, que si trenet, que si camins asfaltats..., això que nosaltres no vam participar a les activitats de la gran aventura o l’helicòpter, que valien un ull de la cara, tot sigui dit. En l’arribada a la Garganta del Diablo se’t passen tots els mals, fent un esforç d’abstracció, clar, i intentant que a les fotos no surtin caps i braços. És espectacular i refrescant, l’ímpetu de l’aigua amb ràfegues de vent et deixa xop però s’agraeix molt. No sé com hi havia gent comprant-se capelines...

Estàvem condemnats a les masses de gent, perquè a la tarda vam anar a la piscina de l’hotel, ben acostumats com estàvem a Calafate que gairebé sempre estàvem sols, a Puerto Iguazú estava a rebentar. S’entén perquè estant als afores i amb la calor que feia, no hi havia moltes alternatives...però era com una piscina municipal, tot i que en Joan deia que era pitjor perquè a les municipals no es beu mate.

Com que teníem una habitació semi suit, vam anar al jacuzzi privat.

20 de desembre de 2013

Aquell dia tornàvem a canviar de país, anàvem a Brasil a veure les cascades des de l’altra banda. Allà encara és més Port Aventura, fins i tot hi ha un hotel de 5 estrelles a tocar de l’aigua. En Joan i jo que innocentment ens pensàvem que les aproximacions eren a peu i llargues per camins boscosos...

La sort és que quan estàs de viatge les coses te les acostumes a agafar bé, ni la frontera se’ns va fer pesada perquè els guies agafaven els passaports i nosaltres esperàvem fresquets a l’autocar, molta estona, però amb la calma argentina.

També ens va agradar l’altra perspectiva de les cascades, ens costa decidir quina preferim, ens sembla que són complementàries. De fet és el que ens deia el guia, és com estar dins el quadre o fora del quadre.

Parlant de quadres, les fotos ens quedaven fosques perquè hi havia molta llum i moviment a l’aigua i si nosaltres estàvem a la penombra sortíem negres, vam decidir que havíem de fer un curset de fotografia accelerat per saber manejar la nostra càmera.
 
Després de dinar ens van venir a buscar a l’hotel per dur-nos a l’aeroport, allà vam veure que tots els vols anaven amb retard. Quin desastre, jo ja m’havia acabat el llibre i aquell aeroport només tenia un parell de botigues molt lletges, massa estona per patir si arribaríem a temps per enganxar el vol de connexió cap a Barcelona.

Quan finalment ens vam enlairar, s’albirava una posta de sol preciosa de tons blaus, verds, grocs, taronges i vermells, talment com un arc de Sant Martí horitzontal. Per un cop no tinc la càmera a mà i no veig el paisatge a través de l’objectiu.

21 de desembre de 2013

Després de 24 hores de viatge i gairebé 40 sense tocar un llit, per fi vam arribar a casa. Quin gran viatge!

Reflexions aèries

Aquest viatge ha implicat moltes hores d’aeroport i de vols. I sense voler tens molta estona per fer-te reflexions absurdes i sense resposta com ara:

-Perquè la gent ja està dreta quan encara no s’han apagat els llumets indicadors que has de dur el cinturó cordat?

-Si acaben d’avisar que els mòbils els engeguis fora de l’avió, perquè ho fas dins?

-Com és que s’estableixen llaços amb gent que no veuràs mai més a la vida?

-Perquè et limiten els líquids i les ampolles en l’equipatge de mà si hi ha països com Argentina que no miren res? En canvi una poma és altament perillosa?

-Perquè tens una sensació molt rara quan marxes d’un lloc que saps que no tornaràs? Teòricament, clar, jo vaig menjar Calafate i diuen que si ho fas hi tornes...

-Perquè fa tant de vent en aquesta regió? En aquest viatge vaig decidir que em tallaria el cabell.

-Perquè el món és tan petit i tan gran? No podrem abastar mai tot el que ens ofereix, només petites porcions com els noms de la fauna patagònica: coatí, ñandú, cormoran, guanaco.

Viatge a l’altra banda de món (I)

Heus aquí la crònica del nostre viatge de noces, que va discórrer pels paratges de la Patagònia argentina i xilena, amb les cascades d’Iguazú com a colofó.

7 de desembre de 2013

Per fi ha arribat el gran dia! Primer pensava que hauria preferit un vol matinal, però la veritat és que viatjar a la tarda ens va donar unes hores de marge per ultimar detalls.

A les dues de la tarda vam prendre el tren cap a l’aeroport, això que l’avió no sortia fins a les sis. Mai havia arribat amb tanta antelació a un vol, però en un vol intercontinental i transoceànic tota precaució és bona.

Poc més tard de les 18:20 s’enlairava l’avió que ens havia de deixar a Buenos Aires unes 13 hores més tard.

Em pensava que m’adormiria sense problemes, però amb en Joan estàvem ben desperts i una mica neguitosos d’estar tancats allà dins sense fer res. Vam anar a passejar, a beure aigua, ens vam posar els cascos amb musiqueta que jo ben aviat vaig canviar per taps, i amb el meu antifaç inseparable vaig agafar el son fins que ens van despertar per donar-nos l’esmorzar a les 2 de la matinada hora argentina. Aquest fet ens va permetre comprovar la quantitat de llums encesos a la ciutat, era bonic de veure, però les seves factures els deuen sortir molt més econòmiques sinó no s’entén aquell malbaratament d’energia.

Tot va anar sobre el previst: l’hora d’aterratge, recuperar les maletes sense incidències, i el taxista que ens va venir a buscar per dur-nos a l’hotel, on vam  dormir una mica més.

8 de desembre de 2013

Ens va anar bé descansar unes hores i tenir l’esmorzar inclòs, el menjar a l’avió no abunda massa i el bufet lliure era espectacular.

No sé si va ser més difícil fer la maleta pensant que havíem d’agafar roba d’estiu, o trobar-nos directament la calor. Només us diré que esperàvem sota els arbres fins que el semàfor no es posava verd pels vianants.

Ens vam adreçar a la reconeguda Llibreria Ateneo, no massa lluny de l’hotel i ens va agradar molt.

A les 14:15 ens havien de recollir per fer el tour a la ciutat, però el recepcionista, molt simpàtic per cert, ja ens va avisar que era a partir de... D’acord, canvi de xip, mode mentalitat sud-americana on. Ara bé, són tranquils però condueixen com bojos.

Parlant de conducció, ens va sobtar que els cotxes són molt diferents. A veure, tenen 4 rodes i motor, però nosaltres tenim l’Opel Astra i Meriva, i allà no és Opel sinó Chevrolet Astra i Meriva. O el que aquí en diem Seat Córdoba, ells en diuen VW Polo. I tenen models que no hem vist mai a les nostres contrades com el VW Gol, que no Golf, i no tenen res a veure.

Fet l’apunt automobilístic tornem al tour. Va anar bé per fer un cop d’ull general a la ciutat i evitar de tornar a llocs més conflictius com el barri de la Boca. El carrer Caminito, molt pintoresc, vist. Però ens van fer una aturada al costat de l’Església més antiga de Buenos Aires i van dir de passada que allà al costat hi havia el cementerio de la Recoleta, i ens deixaven 15 minuts de temps per visitar-ho. Com que anava empapada de la guia, sabia que allà estava enterrada l’Eva Peron, per tant vam prescindir de l’Església i vam anar directes al cementiri per trobar la tomba. Ho vam aconseguir en 18 minuts. El més fort va ser que un cop retornats al mini bus, el guia va esmentar que allà hi havia l’Evita. 10 punts xato, si no arribo a estar informada ens quedem amb un pam de nas.

Dels palauets del barri de Palermo a les faveles de la Boca la diferència és abismal. Em prenc la llicència d’atorgar el nom brasiler a les barraques, si el barri de la mina de Barcelona seria Pedralbes en comparació!

El guia estava molt orgullós dels boscos de Palermo (4 arbres mal comptats) i de la zona VIP, ni que fos Nothing Hill, per favor.

Com podeu deduir, en global la ciutat no ens va agradar, li falta encant. Lisboa, i no diguem Oporto, té llocs força decrèpits però és preciosa, i Buenos Aires no. Per sort té raconets i detallets bufons com les floristeries al mig del carrer, on venen ramets de roses petites i diverses flors oloroses.

Ni vam ni sopar, estàvem rebentats.

9 de desembre de 2013

Pel matí vam passejar pel carrer Florida que ve a ser el Portal de l’Àngel de Barcelona. Per gran disgust nostre els preus són molt similars així que descartada tota idea de firar-nos, faríem de rates com sempre. El que sí varia respecte Europa és el fet que cada 2 passes sents “cambio cambio”. És l’esport nacional després de beure mate i el futbol...

Vam arribar al teatre Colon per fer una visita guiada i ens van sorprendre dues coses: una que descaradament et claven si ets turista, perquè els argentins paguen 30 pesos i els estrangers 110, i que faltava 1 hora per la visita però ens vam asseure tranquil·lament a esperar. Estàvem empeltats de la calma argentina?

La visita ens va encantar, la guia era fantàstica.

Sortint del teatre ens vam dirigir al Café Tortoni (Torino o Tortini segons en Joan), famós per les personalitats rellevants que hi anaven a fer el cafè, vindria a ser “Els 4 gats” argentins.

Seguidament vam continuar fins la Casa Rosada, seu del Govern, on vam enfilar el carrer Defensa, molt pintoresc el qual ens introdueix al barri de San Telmo, que seria un Born perquè té botigues fashion però sense perdre l’aire hippy. Vam menjar alguna cosa al cafè Dorrego, vellíssim però Robert de Niro hi ha estat. Realment San Telmo és el que ens va enganxar més de la ciutat.

Com que no feia tant de sol i calor com el dia anterior, ens vam dirigir a Puerto Madero, que està rehabilitat i té una profusió de restaurants de categoria, però els dics tenen l’aigua contaminada. Havíem caminat molt així que vam anar a descansar una estona a l’hotel, i després vam anar a sopar a un restaurant anomenat 1810 que vam trobar per casualitat, era bo, bonic i barat.

10 de desembre de 2013

Tocava jornada perduda, altrament dit avions amunt i avall, en el nostre cas avall avall fins la fi del món. Continuàvem amb la calma argentina, afortunadament, perquè començàvem a embarcar tot just 10 minuts abans de l’hora de sortida del vol. Coneixent la mala fama d’Aerolíneas Argentinas, millor allò que quedar-nos a Buenos Aires. Per fi cap a Ushuaia! Prou ciutat, ara començava el viatge realment. A veure paisatges...

Allà sí que vam haver de fer servir anorac, però era fàcil refer-se sopant a La Casa del marisco.

11 de desembre de 2013

Feia just 3 mesos que ens havíem casat. Quina manera més fantàstica de celebrar-ho!

Pel matí el Marcelo i en Walter, guia i xofer respectivament, ens van passar a buscar per dur-nos al PN Tierra de fuego, on vam agafar un trenet turistada, i després a diversos indrets com la bahia Lapataia, la bahía Ensenada i els dics dels castors. Vam arribar a la fi de la ruta 3, el punt més austral on es pot arribar amb vehicle. Quina sensació...

A la tarda vam fer una immersió a la fauna de la zona gràcies a la navegació pel Canal Beagle, vam veure ocells que semblen pingüins i no ho són, ells els anomenen cormoranes, llops de mar, que són una espècie de foques més grosses, sí, per fi pingüins. Ens feia una il·lusió!

A l’arribada el Walter ens va recomanar la Estancia, el restaurant on vam menjar-nos el millor asado del viatge, però això encara no ho sabíem.

12 de desembre de 2013

Té tela sortir d’Ushuaia en avió, la pista és molt petitona, no tant com Madeira però. Vam fer un vol curtet a Calafate, va ser bestial perquè des de dalt no es veien edificacions, només una carretera llarga que travessa la Pampa.

A Ushuaia vam aterrar enmig de muntanyes, i a Calafate amb el preciós color blau turquesa del Lago Argentino

.

Els aeroports són una cucada, el d’Ushuaia és de fusta, sembla el menjador del refugi Niu de l’Àliga en gros, i el de Calafate és modern però bufó. Es nota que torna a ser una jornada perduda en els avions oi?

Vam arribar a l’hotel estrella del viatge, no només perquè és on hi vam dormir més nits, sinó per la piscina interior climatitzada, que vam ben amortitzar. Calafate és molt bonic, tot són cases baixes, ben cuidades i amb jardinets. Els gossos d’allà tenen la particularitat que et segueixen, vam tenir més d’un guardaespatlles.

Vam sopar al restaurant La Vaca Atada.

13 de desembre de 2013

Aquesta gent ens feien matinar molt, total perquè l’hora de recollida fos aproximada i havíem de fer gairebé una hora de ruta d’hotels recollint passatgers fins encarar definitivament el recorregut. Sort que seguíem amb la calma argentina...

La tònica dominant eren les aproximacions molt llargues i pesades, però en arribar a lloc i veure la bellesa del paisatge et feia oblidar tots els mals. Quina alegria pujar al catamarà que ens atansava a la glacera del Perito Moreno i veure’l per fi amb els nostres ulls! El Santiago ens esperava juntament amb la Vero, per fer-nos de guies del trekking. Nosaltres anàvem equipats amb botes de muntanya, gorro, bufanda, guants...però molta gent vestia com si anessin a mirar botigues, amb bambetes i sense guants. Es nota que ja tenen previstes aquestes incidències perquè tenien baguls amb guants i botes. Vam caminar fins a tocar del Perito i allà ens vam posar uns grampons artesanals. Començava el circuit.

Era espectacular i sorprenent, vam veure una mena de riuet, unes escletxes com si fossin un pou, unes altres com un túnel, com una esquerda... i tot d’un blau lilós impressionant. Ens deien que era l’efecte òptic perquè el gel és transparent com l’aigua, però molt de gel junt el veus blanc, i segons la llum blau, perquè entre els colors vermell, verd i blau, el que té més força és el blau. Es veu que també influeix la densitat de l’oxigen. 

Llàstima que el vent fa moure terra cap a sobre del glaciar i el blau es combina amb capes fines marronoses. Val a dir que el vent és l’omnipresent patagònic, si caminàvem cap problema ja que el cos havia entrat en calor, però al fer moltes aturades per les fotos de rigor i explicar-nos coses, quedàvem gelats. Jo al final del trekking ja tenia ganes d’arribar al refugi, abans però havíem de cloure l’excursió fent la turistada de beure whisky amb gel del Perito i menjar alfajores. En arribar em vaig enganxar al costat de la llar de foc del refugi.

A la tarda vam fer un volt d’una hora escassa per les passarel·les, que oferien una panoràmica fantàstica, nosaltres hauríem recorregut tots els circuits però no teníem pas temps. Va començar a ploure força, sort de les capelines, però la càmera no tenia la mateixa sort, l’anàvem netejant constantment amb mocadors de paper però tot i així l’objectiu de seguida s’omplia de gotes i van quedar moltes fotos amb taques. Aleshores vam veure un japonès que portava la  càmera protegida dins d’una bossa de plàstic. Vam prendre nota.

Vam sopar a la Cocina on el cambrer tenia la manaia de voler posar pebre a tot. Allà vaig fer el meu primer intent de menjar sopeta i amanida perquè el volum de la meva panxa creixia de manera alarmant a partir del segon dia de viatge, i és que ens posàvem les botes d’una manera...

14 de desembre de 2013

Per variar ens vam llevar ben d’hora, en aquesta ocasió per embarcar en el vaixell que ens atansaria fins a estància Cristina. De camí vam adreçar-nos al glaciar Uppsala on els icebergs que se n’havien desprès eren impressionants, i el vent que feia moure l’embarcació també.

Encara no ens havíem refet, que ens van encabir en un 4x4. En baixar teníem una vista absolutament impressionant sobre el Lago Guillermo, un llac amb només 80 anys de vida, que antigament havia estat una glacera.

Allà vam començar la ruta pel Cañadón de los Fósiles, absolutament bestial, a part que aquell terreny seria la delícia de qualsevol geòleg pels estrats, els sediments, els fòssils, la línia magmàtica....

Vam fer 14 quilòmetres gens difícils i preciosos, en arribar al bar d’estància Cristina vam prendre una xocolata calenta que va posar punt final al recorregut.

Ens hauríem quedat una setmana voltant per allà amb en Jose i en Miguel, els dos guies, però havíem de tornar i ens va fer una pena impressionant.

Quan vam arribar a Calafate no ens vam veure en cor de tornar a sortir, vam sopar al mateix hotel després de fer el bany de rigor a la piscina, clar.